Eran las ocho de la tarde, para ella había sido un día muy intenso. Aún así, me concedió una hora de entrevista para el 3cat24. Todo un lujo. Estuvimos hablando del canon digital, de la legislación actual en derechos de autor y de cómo encontrar soluciones de beneficio en esta era digital.
El Tribunal de Justícia Europeu va anunciar la setmana passada que l’aplicació que es fa a Espanya del cànon digital incompleix la normativa comunitària. Què suposa aquesta resolució?
És un cop al cànon digital que ens ajuda a defensar encara més que no es taxi res del que sigui digital i passi per internet. Aquesta sentència obre la capsa de Pandora a posar en discussió l’ús de la còpia privada. La societat civil d’Espanya és una de les més conscients d’Europa en aquests temes i crec que serà molt interessant veure què passa.
Podria ser que desaparegués?
No ho sabem, encara. La ministra de Cultura ha dit que mirarà d’adaptar-lo. En realitat està pensant a posar un impost sobre la connexió a internet directament.
Un impost a l’ADSL?
Sí. Pagues, per exemple, un euro més per connectar-te a internet. Aquest va a parar a les entitats de gestions de drets d’autor, i resolt el conflicte. A Espanya, que és un dels països europeus més conscienciats amb el tema, suposa una aberració. Però en altres països, com el Brasil, és acceptat de bon grat. Allà estan molt avançats en aquest tema i s’està gestant una llei sobre la regulació d’internet, que ha comptat amb la participació ciutadana, que s’accepta un impost a canvi de compartir-ho absolutament tot a la xarxa. S’estan cercant solucions en aquesta lluita històrica. Jo hi estic en contra. S’ha de confiar més en el gènere humà…
Quina solució proposaria vostè?
Comparteixo l’opinió de l’advocat Javier de la Cueva. Si compartir és il·legal -que a Espanya no ho és, és al·legal- el que s’hauria de fer és legalitzar-ho. Quan es fa servir el treball d’un altre per generar lucre (sigui en perruqueries, bars, concerts, pàgines de descàrregues, etc.) això ha de repercutir en l’autor. Però ara els drets d’autor estan mal repartits. Per exemple, el director de fotografia o la maquilladora d’una pel·lícula no entren en el repartiment de drets d’autor.
I quan no hi ha lucre?
S’ha de defensar el fet de compartir. Perquè quan una creació està publicada -tal com diu la pròpia paraula- és “pública”. Forma part de l’ADN de la societat global i com a coneixement ha de ser lliure. Això beneficia els autors i ajuda que es reparteixi millor la riquesa dins del sector creatiu. Ara s’acumula molta riquesa en bombolles creatives i financeres i s’ha de repartir millor. Hi ha un munt de gent fora d’aquest cercle que se’ns convida a barallar-nos entre nosaltres acusant-nos de robar-nos els drets d’autor mútuament. Per exemple, s’acusa l’intercanvi d’arxius (P2P) d’enfonsar el cinema independent. Però no és així.
Com és?
El que fan és crear espais autònoms de redistribució de diners. Què passa si una multinacional del cinema perd diners? Que en comptes de pagar 40 milions a Nicolas Cage per fer una pel·lícula, haurà d’invertir en formats Sundance, que tenen un públic entès, un cost inferior i una redistribució diferent de l’actual.
En quin moment vam començar a controlar els drets d’autor?
Enguany s’han celebrat els 300 anys del “copyright”. El va inventar la reina Anna d’Anglaterra i ho va fer per una bona causa, perquè els autors del seu regnat eren uns morts de gana. Van néixer com un incentiu al reconeixement d’aquests i que es pogués continuar produint. Les societats de gestió neixen com a sindicats i també amb bones intencions. La primera va ser francesa, a finals del s. XVIII, i també per evitar l’excessiva explotació i salaris de misèria per als treballadors del cabaret i altres espectacles similars. Tot això neix bé. En el nostre cas es va espatllar amb Teddy Bautista, quan va ser vicepresident de la SGAE.
Per quin motiu?
Pel seu funcionament intern. El problema s’origina quan deixen de ser societats només d’autors i hi entren també els editors. Tenim gairebé dues-centes societats de gestió a Espanya, estan totes federades i funcionen totes igual. Cap té autonomia per gestionar els drets d’autor d’una altra manera. I com funcionen? Cap autor pot votar per prendre decisions si no té un mínim d’ingressos i, a més, el vot és ponderat. Per la SGAE són 1.200 euros al mes en concepte de drets. Això és moltíssim, per a un artista. Només hi voten el 10% dels socis. Ramoncín, Bisbal, la Virgin o la Sony voten, però la resta que estan per sota d’aquest mínim no. Aquest és el motiu pel qual no es desbloqueja la situació amb els autors.
Què planteja l’eXgae? perquè els artistes i autors han de viure d’alguna cosa…
Nosaltres defensem els seus drets que, com diu l’ONU en la seva declaració del 2005, cal revisar la manera de cobrar el dret d’autor. Defensem que els emprenedors del sector cultural han de poder emprendre. No som tant naïfs per pensar que no s’ha de cobrar per l’obra dels artistes. Vivim en un món capitalista i s’ha d’invertir en la cultura.
Vostès promouen la “cultura lliure”. De què parlem?
Parlem de fer accessible la cultura, que circuli lliurement. I això no vol dir que sigui gratuïta. I el repartiment de beneficis, quan n’hi ha, és just.
El Free Culture Forum (FCF), que se celebra aquests dies a Barcelona, proposa nous models de beneficis i no de guanys. On és la diferència?
Ho explicarem aquesta setmana a Barcelona al fòrum. La idea del benefici és més àmplia que la del negoci. I, a més, el copyright restrictiu no deixa circular l’obra. Però qualsevol que sigui l’objectiu pel qual tu decideixes crear un contingut -sigui per amor a la cultura, per ego o per diners- les oportunitats que et brinden les tecnologies digitals et beneficien més. Les traves que s’estan posant només beneficiant l’intermediari.
I què en fem, d’ells?
S’han d’adaptar. Alguns ho han fet, com iTunes, Spotify o Kickstarter i tenen èxit. Ara si el productor de l’artista no col·labora amb ell ho publica a internet. L’antic model anirà a la bancarrota perquè no dóna benefici en cap àmbit: ni de difusió, ni de diners.
Com seria un món sense societats de gestió dels drets d’autor?
Crec que sempre hi haurà unes oficines en què si estàs molt ocupat i vols que gestionin els teus drets, t’ajudaran, com els comptables o els gestors financers. Però la SGAE d’ara té quatre dies. Un món sense ella serà més fluid.
Per què cal celebrar els Oxcars?
És una manera de normalitzar la cultura que s’està fent, la compartida. A mi m’agrada la novel·la Q és la primera que es va fer en copyleft, a quatre mans i perquè té un nom col·lectiu anònim. Explica què passa quan hi ha un període convuls amb l’entrada d’una tecnologia. En aquest moment es creen espais de llibertat que la gent es qüestiona el funcionament del sistema. Mostrem el que la gent està creant, amb noves formes de producció.
Té molta força. No és una declaració d’intencions sinó propostes implementables. La nostra legislació és d’origen germànic. L’altra és l’anglosaxona. Són diferents: ells no tenen el cànon ni còpia privada, però tenen l’ús just (“fair use“). A la carta, per primera vegada, s’han harmonitzat les situacions de les dues legislacions. Aquí no tenim, gairebé, dret de cita.
Que no es pot citar si no és amb finalitats docents i d’investigació. Als EUA són més permissius en aquest sentit.
Exacte, que devia guanyar per “fair use”. Però si ets un escriptor i vols dir: “Verde que te quiero verde” de García Lorca, doncs no ho pots fer. I als EUA si tens música de Pink Floid no te’n pots fer una còpia i posar-te-la al cotxe.
Doni’m més exemples que estiguin donant beneficis
La Wikipedia n’és el paradigma. Però Kickstarter en són un bon referent. Han llançat nombrosos grups que estan de moda ara. Són entre “cool hunter” per recollir diners i fomentar els fans per als artistes. Magnatune també funciona molt bé perquè fan tant de productors com de mànagers. Per exemple, Flattrés un sistema de micropagament molt recent, no sé si funcionarà. Els usuaris paguen una petita quantitat mensual i la reparteixen entre les pàgines que els agraden només amb un clic. Aquest model no elimina a l’emprenedor. Entenc que els intermediaris tinguin por perquè han de canviar la seva professió, però hi ha una manera de reconvertir-se.
No sóc molt neoliberal però el mercat farà el canvi. Si seguim intentant guanyar 25 euros d’un tros de plàstic anomenat CD, on l’única cançó bona és la primera, no anirem gaire lluny. I la indústria fa temps que ho sap però està intentant que siguin els ciutadans els que paguin la reconversió, a base del cànon digital, amenaces, lleis, etc. Tota la nova generació digital n’està sortint molt perjudicada perquè si vols ser emprenedor tens les mans lligades. La qüestió és quants morts hi haurà mentre fan la reconversió. La societat de la informació se’ls ha escapat, als del vell món que volen controlar-lo tot. I la gent no pensa permetre que ells guanyin…
Ho és. El judici de la setmana passada pel cànon ho demostra. Que una botigueta hagi guanyat un judici a Luxemburg contra les cinc entitats de gestió dels drets d’autor ho demostra. I això és possible perquè hi ha internet. Està permetent que la gent tingui poder. Hem de defensar-la perquè és una ocasió històrica. Sóc molt optimista, se’ls ha escapat la xarxa.
Una entrevista fascinant ¡!
Ara caldrà preveure reaccions, i una més que probable dinàmica de Contrareforma. Insisteixo en aplicar el terme Contrareforma en l’àmbit 2.0, que ens servirà per preveure amb anticipació, descriure i identificar el següent episodi. És a dir, no sols em de celebrar indiscutiblement avanços en el procés de democratització de la cultura i del coneixement, amés em de preparar-nos per les conseqüents reaccions contraries.
La fi de l’antic sistema és inevitable. Més enllà de l’activisme, la vella economia industrial ha perdut vigència, socialment, econòmicament i políticament. Però com bé diu la Simona, abans no es pugui parlar d’un nou equilibri social i econòmic, haurem de presenciar encara moviments de resistència. Gràcies Karma !
Una abraçada !!
Jordi
[…] Simona Levi: ‘A la SGAE li queden quatre dies’ […]
[…] any he parlat, entre d’altres, amb Mark Surman, Pekka Himanen, Brian Lamb, Delia Browne, Simona Levi, Lawrence Lessig. Tots ells parlen sobre “el moviment obert” i de fer accessible el […]
[…] – La primera intervenció va ser la SIMONA LEVI (activista de cultura lliure i especialista en accions virals) i jo que no sé quasi res d’aquest món, m’ha agradat sentir-la i també llegir l’entrevista “premonitòria” que li van fer al 3cat24 a l’octubre de l’any passat i que he trobat a través d’un bloc. […]
[…] unos meses entrevisté Simona Levi, activista y miembro de la eXgae, y dijo: “A la SGAE le quedan 4 días”. Después de lo […]
[…] unos meses entrevisté Simona Levi, activista y miembro de la eXgae, y dijo: “A la SGAE le quedan 4 días”. Después de lo que […]
[…] Simona Levi, la organizadora de este evento, ha comentado en la presentación de las jornadas que hay que, este 2012, tenemos que celebrar grandes victorias en la lucha por la cultura libre. “Desde el rechazo por la presión social de las leyes ACTA, SOPA y PIPA hasta el reconocimiento del Tribunal Constitucional alemán que prioriza el derecho a la libertad de expresión y de la información por encima de los lobbys culturales”. […]
[…] última vez que la entrevisté fue en el 2010. Entonces me dijo: “A la SGAE le quedan tres días”. El Tribunal de Justicia Europeo […]