Feeds:
Entrades
Comentaris
(Opinió publicada a NacióDigital, el 24/1/16)

Suposo que ja sap que el seu telèfon mòbil i el meu estan fets de la mateixa ‘pasta’. No importa si vostè és d’Android i jo d’Iphone; si el seu és un model de fa uns mesos i el meu de fa tres anys. Tots dos tenen en comú una cosa: que necessiten uns minerals que s’extreuen amb mà d’obra infantil i de manera il·legal, en unes condicions infrahumanes.

El que li explico no és nou. Des del moment en què el consum d’aparellselectrònics (mòbils, ordinadors portàtils, videojocs, etc) es va disparar als països rics a principis d’aquest segle, van sorgir les primeres veus d’ONGs alertant sobre el perill i l’esclavitud infantil que això provocava, a més de la falta de consciència dels governs implicats.

Aquesta setmana s’ha fet públic un estudi d’Amnistia Internacional, titulat:“This is what we die for” (“Això és de què morim”) que denuncia, de nou, les extraccions il·legals de cobalt a mines de la República Democràtica del Congo (RDC), d’on s’extreu el 50% d’aquest mineral. El cobalt i el coltan- un altre mineral, format per la barreja de la columbita i la tantalita- són imprescindibles per a les bateries de liti dels mòbils i ordinadors portàtils. El 2014, UNICEF ja va advertir que 40.000 nens, d’entre 7 i 14 anys, treballen 12 hores diàries a les mines del sud de RDC.

Ni vostè ni jo podem prescindir del nostre telèfon mòbil: és la nostra eina detreball, és la nostra manera de comunicar-nos, és la nostra vida. Però tampoc ens sentim bé cada cop que ens arriba una alarma tan flagrant dels fets. Què podem fer? Ben poc, pensaran alguns. Ja ho diu la dita: “D’allò que els ulls no veuen, el cor no en dol”.

Però posem que ho intentem i que com a usuaris, preguntem a Apple, Sony, Microsoft, Google o Samsung d’on procedeixen els materials amb els quals estan fets els nostres mòbils. Amb molta probabilitat no obtindrem una resposta clara. Per redactar la seva investigació, Amnistia Internacional es va posar en contacte amb 16 multinacionals que es proveïen de cobalt il·legal, i no ho van aconseguir.

D’aquí a un mes, el Mobile World Congress es tornarà a instal·lar a Barcelona i, de nou, serà la gran enveja internacional de la telefonia mòbil. Més de 90.000 professionals omplirant el recinte de la Fira de Barcelona i durant dies gairebé 4.000 periodistes de tot el món analitzaran les novetats en aquest esdeveniment únic del sector.

Alguna de les sessions estarà dedicada a l’extracció il·legal dels materials dels mòbils? Es proposarà una llei perquè aquestes multinacionals estiguin obligades a rendir comptes als governs? Ens donaran l’opció, a vostè i a mi, de fer un consum responsable, detallant-nos el procés de fabricació? Em temo que no. Sembla increïble com algunes de les empreses més innovadores i poderoses d’aquesta era digital puguin vendre aparells tan avançats però que no vulguin demostrar la procedència de la matèria primera per a fabricar-los.

(Article d’opinió publicat a NacióDigital el 17/1/16)

Sóc conscient que avui no vinc a explicar-li un tema senzill, que potser li sonarà a ciència-ficció just després de la setmana que acabem de passar, on per fi s’ha constituït el nou govern de Catalunya. Però m’ha de creure si li dic que, paral·lelament a la lucidesa de Carles Puigdemont responent a la periodista Mònica Terribas en la seva primera entrevista com a president, passen altres fets transcendentals al món que només tenen lloc a les entranyes d’Internet.

Ja fa gairebé una dècada que es coneix el terme de la Web profunda (Deep web,en anglès) però fins ara no se l’havia tingut prou en compte. Estem parlant d’una part oculta de la Internet que vostè i jo desconeixem, i a la qual el cercador Google ni tan sols arriba. Sovint es compara Internet amb un iceberg, on la xarxa que veiem només representaria la petita part que sobresurt de l’aigua.

Al llarg dels darrers anys, s’ha sabut que a la Deep Web es troben els que trafiquen amb armes i òrgans humans, els venedors de drogues, promotors de la pornografia infantil i pederastes, els hackers (bons i dolents) però també les policies de tot el món. És un lloc on no s’entra amb els navegadors habituals (Chrome, Safari, Firefox, Explorer, etc.) sinó amb un altre que es diu TO(acrònim de The Onion Router), que permet una navegació anònima. Per fer un símil (i que em disculpin els experts tècnics del tema), seria com entrar a una habitació plena de gent, on tots van disfressats per no ser reconeguts. O, com posar-te la capa d’invisibilitat de Harry Potter per passar desapercebut.

I li explico tot això perquè ara fa només uns dies que, per primera vegada, haentrat en aquesta web oculta també ProPublica, un gran mitjà de comunicació online, conegut internacionalment pels seus reportatges d’investigació. El motiu que l’ha dut a endinsar-se en aquest univers paral·lel és oferir protecció i privacitat als lectors que vulguin accedir als seus treballs, des de llocs on la censura dels governs veta l’Internet visible.

És sabut que Facebook i Twitter estan completament condemnats a països com la Xina i aquesta va ser la raó per la qual la xarxa de Mark Zuckerberg va infiltrar-se també, a mitjans del 2014, a la Web profunda. L’usuari no és anònim per a Facebook, perquè ha d’entrar amb el seu nom i contrasenya, però sí per la resta de persones que naveguen al seu voltant, de manera que cap govern, ni policia el podria detectar quan penja una fotografia o escriu un comentari al mur d’un amic.

Molt em temo que la complexitat del món virtual d’ara ens semblarà ridículad’aquí a uns anys, quan la tendència sigui visitar cada cop més sovint la Deep web.Potser d’aquí a poc ens enviarem missatges per WhatsApp de l’estil: “Quedem a la part oculta d’Internet?”. Clar, que si tots la visitem, no es descobrirà la manera de trencar la nostra invisibilitat?

(Opinió publicada el 10/1/16 a NacióDigital)

Ara que ja estem d’acord… fem que la vida continuï, si us plau! Que tot torni a la normalitat. Bé, si es pot dir “normalitat” al que tenim per endavant. O millor, que tot comenci d’una vegada, perquè ara ha de venir el més emocionant. Hem estat tres mesos en stand by, sense poder avançar ni somiar com seria aquesta Catalunya que es va decidir a les urnes del 27-S. Però des d’ahir a la tarda, que tornem a respirar. És com si s’hagués sentit un alleujament generalitzat en tot el país, que ha permès que la gent torni a somriure. Ahir dissabte, quan van començar a córrer els rumors a mig matí, era com si ningú s’ho acabés de creure, com si fos una broma de mal gust, ara que tots ens havíem fet a la idea de la convocatòria d’eleccions, dilluns vinent. Artur Mas, el primer.

Es dóna el cas que el president que ens ha de portar a la independència deCatalunya, Carles Puigdemont, és un “activista” de la Internet catalana i un dels primers en introduir-se en el “món blogaire”. En Miquel Serrabassa, deNacióDigital, recorda un dels primers sopars que reunien als que escrivien en blogs per aquella època a Girona, on per descomptat, es trobava en Carles Puigdemont.

El blog del president data del 2006, i el seu compte Twitter del “28 de desembre del 2007”. Fa 8 anys eren molt pocs els que s’aventuraven a escriure missatges públics en 140 caràcters. Però són famoses les seves transmissions dels plens per Twitter quan ningú tenia encara un compte. I encara es pot recuperar la “Twittervista” que li van fer el 2011, amb les preguntes de desenes d’internautes. Va ser l’any que va protagonitzar una campanya 2.0 que el va portar a l’alcaldia de Girona. 

Com ja saben, Internet no oblida res i és, en aquests moments, quan m’agrada gratar la memòria virtual de WayBackMachine per descobrir paraules dites. En un dels primers posts del blog de Carles Puigdemont, parla de la investidura de José Montilla (2006) i com es va negar a donar-li el seu vot: “Si ens baséssim només en el discurs que havia de convèncer-nos, he de dir que el trobo mancat d’ambició nacional, de prioritats estratègiques i sobretot d’un model clar de país. Això sol seria un motiu suficient per votar no”.

Ara fa un mes, el que encara és batlle de Girona, escrivia una frase digna de ser recordada: “La nostra política, si fos cuina, no seria de brasa o de planxa que, gustos a banda, no és d’una gran sofisticació i no requereix grans habilitats per obtenir un resultat digne. La nostra seria, en tot cas, una cuina d’esterificacions, de síntesis, de fusions i de maridatges. I això ja és més complex i complicat, perquè entrem en un terreny experimental de resultat incert”.

Doncs, ara que ja som tots a taula… podem començar a menjar?