Feeds:
Entrades
Comentaris

(Entrevista publicada al Diari Ara, suplement Planeta, el 25/4/15)

Per entendre què significa realment la fam que passen cada dia milions de persones al món, el periodista i escriptor Martín Caparrós va viatjar pel Níger, Kènia, el Sudan, Madasgascar, l’Argentina, els Estats Units i Espanya buscant relats en primera persona.

En aquests llocs va trobar els que, per diferents raons -sequeres, guerres, pobresa extrema o marginació-, pateixen gana. El seu llibre ‘El hambre‘ és un testimoni, directe i dolorós, del mal del segle XXI que mata més persones cada dia, més que la sida, la tuberculosi i la malària juntes.

Quan parlem de la gent que passa gana al món hi ha un ball de xifres oficials: ¿són 800 o 1.000 milions de persones?

És molt difícil de mesurar. Totes les xifres són estimatives. La fam es comptabilitza als països més pobres, on, a vegades, no hi ha un cens de la població ni dels últims 20 anys, i encara menys un sistema de salut o un control sanitari. A Dacca, la capital de Bangla Desh, ningú sap si hi viuen 16 o 20 milions de persones. I entre aquestes dues xifres ja hi ha una gran diferència!

Si no se sap quanta gent hi viu, ¿com es fa, doncs, per saber quanta gent no menja?

Les xifres s’acomoden segons l’interès de qui les recull. No per una qüestió fraudulenta. A alguns els interessa dir que són més milions, i a d’altres que ja s’han aconseguit avenços i que ara són menys els que passen gana. És monstruós, estem parlant de 100 milions de persones amunt o avall. Però això forma part del problema.

Davant d’aquesta incertesa, encara sembla més difícil de mesurar realment quanta gent mor a causa de la fam…

Poca gent es mor d’inanició, de passar-se deu dies sense menjar absolutament res. El que hi ha és l’estimació de tots els efectes que provoca el fet de no estar ben alimentat, i de la vulnerabilitat del cos a atacs de salut que serien molt fàcils de curar. Per exemple, poder superar malalties com la malària o una infecció gastrointestinal, que tu o jo superaríem només estant uns dies al llit.

Dius que cada dia moren 25.000 persones a causa de la fam. Aquesta imatge és com una bufetada…

Són dades que dóna el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon. També va dir que entre 8 i 9 milions de persones moren cada any per causes relacionades amb la fam. Això és l’equivalent a un Holocaust i mig. Aterridor. De tota manera, si fossin tres persones en lloc de 25.000 diàries, estaríem més tranMaquetación 1quils?

Si actualment som uns 7.000 milions de persones al món i es produeixen aliments per a uns 12.000 milions, per què encara hi ha gent que mor de gana?

Sempre dic que la fam contemporània és la més canalla de la història. Durant molt de temps hi va haver la justificació que no produíem la quantitat suficient de menjar, però ara en tenim de sobres. Que hi hagi gent que no menja és la injustícia extrema de la distribució de la riquesa. El problema és qui es queda amb què.

Has classificat els països més pobres amb l’etiqueta “OtroMundo”. Com és la gent que viu en aquest altre món?

No tenen diners, ni propietats, no tenen manera d’influir en els que prenen les decisions. Hi havia un temps en què la fam era un crit, ara és silenciosa. Aquesta gent no té la possibilitat de parlar. Els que mengem, parlem (amb la boca plena); els que no mengen, callen. O parlen on ningú els escolta.

¿Creus que el territori de la fam s’està fent més gran en els últims anys?

La fam funciona de manera diferent a cada lloc. No crec que es pugui dir que els territoris de la fam s’expandeixen o es contreuen de manera uniforme. Hi ha zones on la fam ha baixat, com a la Xina, on molts camperols s’han convertit en obrers superexplotats que no passen la mateixa gana que fa 15 anys, però continuen sent molt pobres. L’Índia, el país del món amb més desnodrits, es manté estable des de fa dècades. A l’Amèrica Llatina la fam ha baixat bastant, gràcies als últims 15 anys de desenvolupament pels preus de les primeres matèries. I a l’Àfrica ha augmentat en els últims 15 anys. El desenvolupament és molt desigual segons les regions.

A Europa i als EUA els organismes oficials no recullen xifres de la fam. Però tu vas visitar Chicago i vas obtenir relats de pobresa i de gana…

Els Estats Units són el paradigma de país on la preocupació per la desnutrició ha passat a ser preocupació per l’obesitat, que és la malnutrició en els països rics, on la gent consumeix menjar molt dolent i barat, la qual cosa planteja problemes de salut pública molt importants. L’augment de l’obesitat els costa uns 150.000 milions de dòlars a l’any. Al sud d’Europa, amb la crisi, s’ha tornat a parlar de desnutrició quan es creia que estava superada. Això demostra que la història mai no és lineal, un problema del passat pot revenir en el futur.

Aquest any s’hauria de complir un dels Objectius del Mil·lenni de l’ONU: reduir a la meitat la proporció de persones que tenen gana al món. Però no sembla que anem pel bon camí…

No es complirà, i no passarà res. Durant els últims 20 anys tampoc no s’han complert ni el 80% dels propòsits marcats, però no passa res. Per a això hi ha els buròcrates!

¿Eradicar la fam al món és només una qüestió política?

La FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació) ja fa anys que diu que 30.000 o 40.000 milions d’euros a l’any servirien per eradicar la fam extrema al món. I, no obstant això, no es fa. Es va donar 30 vegades aquesta xifra als bancs nord-americans perquè continuessin funcionant. Si es fes, es podria millorar l’alimentació de molts milions de persones, però aquestes persones continuarien sent paupèrrimes, pobríssimes, explotades pels rics, només que almenys menjarien. Aquesta és una opció, que potser funciona. Una altra opció és que no hi hagi més rics perquè no hi hagi més pobres. A mi m’agrada més la segona opció.

¿De quina manera es fa servir la paraula fam en diferents països? ¿Els símptomes i les causes són sempre els mateixos?

Els símptomes, les causes i les maneres com es manifesta la fam són diferents a cada lloc. No és la mateixa fam la d’unes dones a la cua d’una parròquia d’un barri de Chicago, on la preocupació és si els donen o no pollastre, que les dones esperant amb noiets desnodrits en una cua en un poble del Sudan del Sud. Les cues podrien assemblar-se, però les situacions són radicalment diferents. I els dos grups de senyores se senten disminuïdes, tant les unes com les altres, i el lloc que ocupen a l’escala social del seu país és semblant.

Creu Roja Catalunya ha publicat un informe sobre la inseguretat alimentària en què famílies catalanes relaten que els nens van a dormir sense sopar.

L’eufemisme inseguretat alimentària és el nom que rep la fam als països rics. I jo pregunto: què és pitjor?; que una família no pugui sopar en un país com el Sudan, que està en guerra, és àrid i pobre?; o que una senyora hagi d’enviar al llit al seu fill només amb un got de llet en un lloc com Espanya, on malbaratem i llencem menjar? A mi em sembla molt pitjor la segona situació, perquè hi ha excedents. Si ets en un poblet del Sudan on no hi ha res, és terrible també, però ho és més tenir al costat un supermercat ple de menjar al qual no pots accedir.

Parles del malbaratament com un efecte col·lateral de la fam. En quin sentit?

En dic efecte col·lateral perquè no és l’objectiu principal de qui el produeix. Quan algú especula a la Borsa de Chicago no pensa que deixarà sense menjar milers de persones al Caire. Pensa que fa bé la seva feina. Si després passen altres coses, no és el seu problema. O quan els supermercats llencen tones de menjar perquè la data de caducitat està vençuda: ho fan perquè hi ha unes regulacions, perquè s’han de guanyar la confiança dels seus clients. Si després hi ha gent que no accedeix a productes saludables, no és el seu problema. Ningú vol produir fam, excepte on és molt útil. Com és el cas de Bangla Desh, on la fam serveix perquè milers de dones treballin sota condicions infrahumanes que només accepten perquè si no ho fessin moririen de gana literalment. És el que considero els usos de la fam.

Al llarg de tot el llibre fas la pregunta: “Com podem viure sabent que passen aquestes coses?” ¿És per tocar la fibra sensible del lector?

Val la pena buscar la manera de fer alguna cosa per canviar la situació. En llegir el llibre, ens trobem incòmodes durant una estona, però després continuem amb la nostra vida de sempre. Assumim que la gent mor de gana i seguim endavant. Algunes persones no suporten saber-ho i quedar-se de braços plegats. I comencen a fer coses que canvien una mica la situació.

Viene de Making of (2)

(Del 6 al 20 de abril)

Tercera entrega

El equipo ganador de la Hackathon Kosmopolis continúa profundizando en la búsqueda de informes internacionales sobre el hambre oculta, incluyendo OMS, UNICEF y revistas científicas.

En particular, han extraído datos sobre la situación en Europa de la “WHO Global Database on Child Growth and Malnutrition y WHO Global Database on Iodine Deficiency .

Paco_150415-4131076-Editar

(Foto: Paco García)

Se llega a la conclusión que el problema del hambre oculta (o déficit de micronutrientes) tiene una prevalencia mundial, incluyendo Europa.

En paralelo se detecta una relación directa, por un lado, entre los indicadores KIDMED; y, por el otro, los listados de alimentos que contienen los principales micronutrientes y los alimentos fortificados propuestos como medida preventiva del hambre oculta.

Además, se demuestra un cierto grado de incorrelación entre los índices KIDMED (dieta Mediterránea) y ELCSA (inseguridad alimentaria) en la base de datos de la Cruz Roja (“VIII Informe Vulnerabilidad Alimentaria 2015“).

Finalmente,  se realiza un primer análisis del impacto de la crisis en el consumo de los hogares de algunos alimentos relacionados con el hambre oculta. Particularmente, se demuestra una fuerte correlación entre este consumo y un dato macroeconómico relacionado con la crisis como es la tasa del paro.

—————–
Cuarta entrega

La elaboración del reportaje que se está preparando para publicarse en el diario Ara sigue adelante.

Paco_150415-4150053

(Foto: Paco García)

El equipo de trabajo entrevistó  al Catedrático en Nutrición y Bromatología de la Facultad de Farmacia de la Universitat de Barcelona, Abel Mariné.

Continua llegint »

Viene de Making of (1) (Del 30 de marzo al 5 de abril)

El grupo ganador en la Hackathon Kosmópolis dedicada a el Hambre en Catalunya y España sigue trabajando en su artículo.

Éste es el resultado de la segunda semana:

– Mientras contactamos con varios nutricionistas, preparamos una lista de preguntas que podrían complementar la investigación sobre la hambre oculta. Por ejemplo, qué alteraciones de las dosis diarias recomendadas de alimentos afectan la salud del individuo y/o se pueden considerar malnutrición?

Solicitud datos ESCA en proceso – y el proceso parece ser más extenso del que esperábamos. Hay que redactar un protocolo de cesión de los datos que firma el director general de Planificación e Investigación en Salud y la persona responsable de los datos. En el protocolo, hay que incluir detalles sobre el estudio (finalidad, objetivos, etc) y detallar las variables de interés de las encuestas. Por otro lado, encontramos este artículo donde se menciona que los datos sólo estarán accesibles a centros de investigación públicos.

– Continuamos con el tratamiento de los datos de la Cruz Roja y nos centramos al estudiar la bibliografía asociada en tres marcadores: KidMed, ELCSA (que describen prácticas alimentarías con el objetivo de cuantificar inseguridad alimentaría) y la falta de micronutrientes (midiendo malnutrición crónica).

Se propone primero estudiar con más detalle la correlación entre inseguridad alimentaría y calidad de la dieta puesto que la obtenida a través de los marcadores KidMed y ELCSA no es claros.

– Novedades:  el fotógrafo Paco Garcia se interesa en el tema y se ofrece a colaborar con nosotros.

(ves al making of 3 y 4)