Feeds:
Entrades
Comentaris

(Entrevista publicada a NacióDigital l’1/1/2017)

Jordi Pons, mestre de l’alpinisme català | Adrià Costa

L’alpinisme actual no es pot entendre sense la contribució de pioners com Jordi Pons (Barcelona, 1933). El 1974, va formar part de la primera expedició que va pujar l’Himàlaia, a 8.000 metres d’altitud. “Els catalans vam tenir la sort d’aconseguir fer el cim de l’Anapurna. Això va obrir un abans i un després en la història de l’alpinisme de l’Estat”, explica emocionat.

Pons va descobrir la muntanya l’any 1957, quan va decidir marxar en la seva Vespa fins a Chamonix. Aquell viatge als Alps va canviar el rumb de la seva vida, iniciant una trajectòria alpinística que ara recorda amb entusiasme. Ha escalat les tres parets nord més carismàtiques dels Alps: el Cerví, l’Eiger i les Grandes Jorasses, ascensions on molts havien perdut la vida en els anys seixanta. Superats els sis mil, calia provar els set mil i els vuit mil metres d’altitud.

 Amb 83 anys, Jordi Pons ha recollit les seves memòries en el llibre: Alpinisme sense ficció (Ed. Desnivel). Rep NacióDigital a casa seva i repassem els moments més màgics de les seves expedicions. Abans de marxar, insisteix a ensenyar-nos l’antiga càmera de filmar que l’ha acompanyat en tants cims, i l’ha servit per transmetre la passió per la muntanya. “Avui és una relíquia de museu, però m’agrada conservar-la”.

– 60 anys fent escalada i documentant-la…

– No he estat una excepció en l’alpinisme perquè tothom que puja muntanya conserva records fotogràfics. L’any 1975, vaig entrar en el món del cinema amb el format súper 8. I després vaig passar als 16 mm. Feia pel·lícules d’alpinisme  també a la gent dels pobles on passava. Tinc 22 pel·lícules de temes diversos com els indis quítxues, dels esquimals, dels tibetans o dels xerpes. I documentals com el de la problemàtica del Tibet amb els xinesos que han tingut premis al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, al de Trento, el Festival Internacional du Film Alpin Des Diablerets a Suïssa i m’han encasellat com alpinista filmador.

Jordi Pons, entrevistat per NacióDigital a casa seva. Foto: Adrià Costa

– Abans de filmar, feia fotografies. Des del primer dia va tenir la lucidesa de documentar les expedicions? Si no l’hagués fet, bona part de la història de l’alpinisme català s’hauria perdut…

– Sí, des de sempre. Perquè quan estàs a set mil o vuit mil metres, el més important és fotre el camp i baixar de seguida. No hi pots perdre el temps allà dalt. Un cop a baix, sí que pots gaudir de tot allò que has viscut. I si has gravat imatges, l’èxit és doble perquè pots transmetre a molts les vivències.

“Vam ser els primers a pujar una muntanya de sis mil metres; després una de set mil i una de vuit mil”

– Vostè va ser dels primers a arribar als cims més importants del món. N’era conscient que anava deixant rastre pels que vindrien més tard?

– Vaig començar a pujar muntanyes gastant espardenyes de caçador, aquelles blanques de cànem. Però no tenia ni idea que un dia el Jordi Pons seria, junt amb altres companys, el primer de l’estat espanyol que pujaria una muntanya de sis mil metres; després una de set mil i una de vuit mil. Tot aquest recorregut és la suma de no tenir pressa ni ambició per ser el primer a fer-ho. Però t’hi porta de mica en mica, com en qualsevol activitat esportiva de competició. Un bon dia vaig escalar la primera de les grans parets dels Alps, el Cerví, amb el company Heinz Pokorski. Després se’m va obrir el repte de la paret nord de l’Eiger. Aquí sí que érem conscients, en Josep Manel Anglada i jo, que anàvem a provar una cosa perillosa, sobretot tenint en compte que dos companys aragonesos s’havien deixat la vida. Llavors només em quedava la paret de les Grandes Jorasses.

– La primera vegada que decideix pujar una muntanya va ser el 1957 i va marxar als Alps… en Vespa!

– En aquelles èpoques anàvem en la Vespa a tot arreu. De Barcelona a Montpeller, i d’allà a Chamonix. Anàvem vestits ja d’escaladors, el piolet sortia com una antena, amb el casc, la jaqueta, els pantalons i les botes posades per no carregar equipatge. I anàvem dos en la mateixa moto! Els rics s’havien comprat un Seat 600. Nosaltres no teníem diners i la Vespa ja era un luxe.

Tinguem confiança…

(Opinió publicada 3/12/16 a NacióDigital)

Quan som petits, confiem en els pares, els germans o en els amics que ens estimen. Se’ns diu que hem de desconfiar dels desconeguts, o d’aquells de qui tenim poques referències sobre el lloc on viuen o a què es dediquen. Hi ha gent que ens inspira confiança i d’altres molt poca. Si ens aprofitem de les relacions de lleialtat amb algú, abusem de la seva confiança.

Hem perdut la confiança en els polítics, en els advocats, en el sistema judicial, en els capellans, en els periodistes i, fins i tot, en els educadors. Com recuperar-la? El nostre president es va sotmetre a una moció de confiança i va demanar al Parlament el vot per continuar amb el procés. “Com menys confiança, més manipulació”, em diu el filòsof Josep M. Esquirol quan l’entrevisto. “Una societat afeblida és susceptible de ser manipulada”.

La tecnologia avui ens fa repensar el valor que concedim a la paraula confiança. És com si la tornés a posar a la balança per calibrar-ne el pes. La setmana passada, la família de la Martina demanava ajuda a través de les xarxes socials. L’adolescent va decidir marxar de casa i se la va localitzar a Sant Sebastià gràcies a l’S.O.S emès per Internet. Fa només uns dies, un pare ha pogut abraçar de nou la seva filla també desapareguda en circumstàncies similars. L’home va enviar una foto de la menor per Facebook i, en minuts, s’obrien els ulls de centenars de persones des de tots els barris de Barcelona i poblacions de Catalunya, disposats a notificar qualsevol pista sobre l’adolescent.

Una societat molt tecnològica apodera la ciutadania però també obre una escletxa per estar molt controlada. El cas Snowden va demostrar la vigilància massiva que feia el govern nord-americà de totes les interaccions a través d’Internet. Avui la confiança està a uns nivells molt baixos, necessitarem uns quants anys per augmentar-los. Però les societats tecnològiques hauran de basar-se tant sí com no en la confiança per avançar.

Si cada dia disseminem més dades personals per tot arreu, només podem confiar que les mans anònimes que les agafin en faran un bon ús. M’explica l’experta nord-americana en Big Data, Susan Etlinger, que malgrat la falta de privacitat, d’ètica, de respecte i de ‘descontrol’ pel control que exerceixen governs i multinacionals sobre les nostres accions digitals, la confiança serà un valor a l’alça. “En societats molt competitives, quan bona part dels guanys depenen dels marges comercials i dels vots, tothom vol mantenir la confiança. Ningú es pot permetre perdre-la”.

Costa molt d’imaginar que les coses canviaran, però confiem-hi.

(Entrevista publicada a NacióDigital el 27/11/2016)

Susan Etlinger | Adrià Costa

Susan Etlinger és una de les veus més influents en la indústria del Big Data. És membre de la junta directiva de la Iniciativa Big Boulder, una organització industrial dedicada a promoure l’ús efectiu i ètic de les dades socials. Com a analista investiga diferents estratègies per a l’aprofitament i emmagatzematge de les dades.

Etlinger va ser una ponent principal de l’Smart City Expo, que es va celebrar la setmana passada a Barcelona. Amb ella vam parlar de com els algoritmes de Facebook van afavorir a Donald Trump durant la campanya electoral i de la falta de transparència en la gestió de les dades personals a Internet.

– Què podem entendre per Big Data
– Cap a l’any 2001, el grup Gartner -una companyia d’investigació dels Estats Units– va donar una definició bastant clara. Deia que quan parlem de BigData hem de pensar en les tres ves, és a dir, volum, velocitat i varietat. Pensa en patrons meteorològics, en la borsa o en els historials mèdics d’una població. Però també en formats: vídeo, àudio, GIF, realitat augmentada i realitat virtual, fotografies, text, tot tipus de dades en diferents formats.

– Som a l’era de la informació i el BigData ens promet molts avenços. És tot cert?
Cada cop que sorgeix una nova capacitat tecnològica, la gent es torna boja pensant que el nou invent curarà el càncer, millorarà el sistema polític, ens mantindrà més sans, etc. I uns anys després tothom es queixa perquè no compleix les expectatives inicials. Això passa perquè sempre sobreestimem el que podrem fer en un període curt de temps i subestimem el que farem a llarg termini. La Internet of things(‘objectes connectats entre si’) o els cotxes automàtics generaran moltes dades. Però aquestes són només una eina. El més important és el que es podrà fer amb aquestes dades.

Susan Etlinger. Foto: Adrià Costa

– En una TEDConference vostè va dir: «És la primera vegada en la història que podem processar exabytes de dades molt de pressa, i de prendre males decisions molt de pressa». Com ara quines?
Les dades són un reflex de la realitat. Amb Google pots trobar les tendències del que busca la gent i com ho fa. Pots veure què interessa a la gent de Hillary Clinton i què de Donald Trump. És un mirall de cada cultura i del que la gent està pensant en cada part del món. Si escrius en anglès unprofessional hair, obtens imatges de dones africanes-americanes amb els cabells naturals. Això va sortir publicat fa mesos.

– Per què passa això?
Hi ha un biaix de les cerques, de manera que Google conclou que els cabells de les dones de color no és professional. Òbviament això és ridícul i no és cert. Això és el que en matemàtiques anomenem “el problema de l’ovella negra”.

– De «l’ovella negra»?
Exacte. El cercador recull els biaixos de cada cultura, maneres de parlar, tot el que cerquem està connectat, encara que això no signifiqui exactament cap a on volem anar. En el cas de unprofessional hair és una desviació terrible de la realitat que Google ens la retorna i ens la posa al davant. Tenim el repte de corregir els nostres sistemes perquè no torni a passar.

“Qualsevol pot tenir més repercussió amb notícies falses que un mitjà de comunicació que vigila pel contingut”

– Quins altres riscos del BigData s’han detectat?
– La intel·ligència artificial (IA) està construïda a partir de dades massives. Un dels datasets més utilitzats pels enginyers de programari per preparar algoritmes de cerca recull totes les paraules de 300 milions de notícies aparegudes a Google. Un parell d’investigadors de la Universitat de Boston van aplicar matemàtiques molt sofisticades per extreure analogies. I van concloure que el dataset tenia un desviament sexista.

– Em pot posar exemples d’aquestes analogies sexistes detectades?
Quan mires les dades descobreixes la proximitat de les paraules. Per exemple, «home, programador informàtic», «dona, mestressa de casa», «home, doctor», «dona, infermera». S’estan replicant tots els biaixos en 300 milions de notícies emmagatzemades a Google. Per tant, si entrenes un sistema d’algoritmes a partir d’aquest dataset ho fas amb un biaix sexista i, probablement, també racista o violent. Els investigadors estaven molt sorpresos perquè parlem de periodisme, esperaven que serien més independents, més neutrals.– És un mirall el que publiquem els mitjans en les entranyes de Google…
Exacte. Durant la campanya dels EUA, una de les principals qüestions que s’han tractat han estat els algoritmes de Facebook i com podia afectar el resultat final de les eleccions. I això és perquè aquest algoritme valora molt la connexió, la compartició i el comportament dels usuaris però no en la veracitat de la història. Qualsevol des d’un garatge pot tenir més connexions i repercussió amb frases provocatives i notícies falses que un mitjà de comunicació, que fa contingut de qualitat i que s’ocupa de l’ètica periodística. D’aquesta manera, un grup de teenagers de Macedònia van poder arribar a moltíssima gent a través de Facebook publicant notícies falses que afavorien Trump. I Facebook, que no comprova res, ho va permetre.
Continua llegint »

(Opinió publicada el 26/11/16 a NacióDigital)

Una part del món està avui de dol per la mort de Fidel Castro. L’altra part, ho celebra. Poques vegades passa que un líder desperti alhora tanta veneració i odi. 60 anys després de derrotar la dictadura de Fulgencio Batista, Castro mor com un personatge idolatrat i odiat.

La seva figura no admet matisos, esborra tots els grisos. Heroi i sàtrapa alhora. Tots els que no estaven amb ell eren «mercenaris». Possiblement, el personatge polític més controvertit del segle passat, la seva personalitat desfermava passions. Els seus discursos immortals, de durada infinita, eren seguits amb devoció.

El millor dels estrategs. Va detectar les mil conspiracions i intents d’assassinat que al llarg dels anys l’han intentat aniquilar. “Tant de bo tots tinguem una mort natural, que no s’avanci ni un segon”, va dir en una ocasió. Paraules complides.

El mateix personatge ha provocat la lluita a mort per la causa i ha obligat, a d’altres, a arriscar la vida, jugant-s’ho tot en una llanxa. S’ha de viure a Cuba per entendre el significat profund de la revolució del comandant. S’ha de viure allà per respirar el sentiment de tots els considerats «dissidents» del règim, empresonats i afusellats.

Fidel Castro ha mort, però com comentava la Sofia Cabanes a la crònica des de l’Havana, el seu llegat continua. La història de Cuba i la del món sencer durant el darrer segle no es pot entendre sense ell. Impossible de narrar. A l’Amèrica Llatina va donar suport a les guerrilles d’Argentina, Bolívia, Colòmbia, Xile, el Salvador, Guatemala, Nicaragua, l’Uruguai i Veneçuela. I a la fi dels anys 90, va adoptar políticament Hugo Chávez. A ell també se li atribueix l’acord de pau que va acabar amb mig segle de lluita armada a Colòmbia.

Internet, com no podia ser d’altra manera, ha emmirallat tota la controvèrsia global. Des que s’ha anunciat oficialment la seva defunció, les xarxes socials han recollit comentaris de tot tipus, però sempre fregant els extrems.

Dia de contradiccions emocionals, des dels missatges de condol més fraternals fins als insults, a l’escarni despietat per mil raons personals. Molts cubans han viscut tota la seva vida sota les ordres de Castro, no han sortit, no han vist més enllà de la seva illa. I avui, tot i que el panorama no els canviarà gaire, estan de celebració.
Castro esborra els grisos.

(Article publicat 19/11/16 a NacióDigital)

La Rosa de Reus…. El primer que hem de fer, tal com proposava Toni Vall, és començar per guardar un silenci respectuós en la seva memòria.
Durant tota la setmana hem sentit com uns i altres, defensors de la pobresa energètica o del subministrament elèctric, es treien les puces de sobre i exigien que l’altre complís amb la seva obligació.

El govern ha advertit que sancionarà Gas Natural; Gas Natural culpa al govern de no haver desenvolupat la Llei 24/2015; la patronal de les elèctriques -Unesa- té interposat un recurs contra el protocol que regula l’actuació en casos de pobresa energètica; els serveis socials i l’ajuntament de Reus asseguren no tenir constància que la Rosa visqués amb espelmes, i l’Aliança contra la Pobresa Energètica reclama que Gas Natural es deixi d’excuses i no talli la llum a les persones vulnerables. La roda infinita.

Continua llegint »