Feeds:
Entrades
Comentaris

El filòsof reivindica recuperar les relacions de proximitat, “allò que ens és familiar, que ens proporciona calidesa” per salvar les dificultats de la vida| Esquirol ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional d’Assaig 2016 amb l’última obra “La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de proximitat” | “Per molts protocols de transparència que hi hagi, sempre seran insuficients. Cal potenciar l’honestedat”

Josep Maria Esquirol | Adrià Costa

Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, Barcelona, 1963) és professor de Filosofia a la Universitat de Barcelona des de fa gairebé 30 anys. Autor de diferents obres, entre les quals El respeto o la mirada atenta (2007) i El respirar dels dies (2009). L’any passat va publicar La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de proximitat(Quaderns Crema), amb el qual ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional d’Assaig d’enguany. 

El filòsof reivindica recuperar les relacions de proximitat, “allò que ens és familiar, que ens proporciona calidesa” per salvar les dificultats de la vida. “Per resistir sovint necessitem els refugis d’allò que ens és més proper”. Amb paraules entenedores defensa el pensament en profunditat “per formar-se un mateix”.

Crític amb els dominis i les hegemonies que ens absorbeixen, «que ens alienen», des de l’excés de consum informatiu fins al legislatiu, “que ens duu a una polis malaltissa”. Esquirol proposa fugir de la immediatesa compulsiva i recuperar la calma per arribar a la reflexió. “No es pot pensar acceleradament. Mirar bé és molt més difícil del que sembla”.

– El llibre La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de proximitat té poques pàgines però fa pensar molt. És per això que l’ha llegit tanta gent?

– El llibre ha tingut vida des que va sortir. Els lectors l’han recomanat i aquest ha estat el motor. Els mitjans i els premis han vingut després.

– L’assaig està escrit en un llenguatge molt entenedor, molt pròxim.

– Escric sobre allò que més m’interessa. I resulta que el que m’interessa a mi és el mateix que interessa a la gent. Perquè parlo de les experiències més bàsiques de la vida. L’exercici de pensar és el d’aproximar-se a la base, al sòl. El treball i l’experiència ajuden a anar madurant la comprensió de les coses i la manera de dir-les. Abans ja havia escrit altres llibres d’assaig que havien estat ben rebuts, com El respirar dels dies (2009). Però La resistència íntima ha estat un fenomen absolutament extraordinari.

– La filosofia es pot entendre com l’art de pensar?

– Exacte. La filosofia no és una especialitat acadèmica, ni una ciència entre altres ciències. És allò que fem tots: pensar. Més bé o més malament, però mirem de pensar. Pensem perquè compartim la mateixa situació: som aquí i no sabem quin és el sentit de tot plegat.

Josep Maria Esquirol. Foto: Adrià Costa

– Vostè és professor de Filosofia des de fa gairebé 30 anys. Quin filòsof el va inspirar?

– Donar classes de Filosofia és un privilegi. Pots dedicar temps a llegir el que han dit altres persones abans. I així fas companys de viatge: altres filòsofs que diuen coses que et serveixen i t’ajuden molt. Si hagués de destacar-ne un parell diria: el francès Emmanuel Lévinas, que cito sovint, i Jan Patočka, d’origen txec, que és menys conegut, però que va tenir una vida tan difícil com fecunda.

– Vostè ha escrit diferents treballs sobre tots dos…

– En Patočka havia format part d’un moviment que va sorgir a Praga, a finals dels anys 60, de defensa dels drets humans: Carta 77. Un moviment promogut per un grup d’intel·lectuals, músics, escriptors, filòsofs. Això era realment pensar. Aquell pensament va influir moltíssima gent a Praga i aquesta gent varen protagonitzar –anys després– la transició del règim polític sota l’òrbita comunista, després de la caiguda del mur de Berlín. En aquell moment es va parlar de la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia com el canvi polític més madur. I, en part, fou gràcies a la feina del pensament, que havia influït profundament en les persones, en la seva formació. Una d’elles va ser Vaclav Havel, el primer president escollit democràticament a Txecoslovàquia. La seva formació política era força deutora d’aquest moviment.

Els factors disgregadors que ens alienen

– En el llibre diu: «Existir és, en part, resistir». La resistència la trobem sovint en l’àmbit polític, però també en l’individual. En quin sentit l’enfoca vostè?

– La paraula existència –utilitzada molt per autors del segle XX sota el rètol d’existencialistes– s’ha usat per indicar la nostra forma de ser. I la forma de ser de l’ésser humà és exteriorització, expressió, eixida. Això té moltes modalitats: el parlar, els projectes, el treball, la producció artística. Moltes vegades es caracteritza la vida com un moviment, un camí. Amb resistir –juntament amb existir– s’indica el moviment de recollir-se, protegir-se, emparar-se. I això per resistir els factors disgregadors que són de naturalesa diversa. Viure és protegir-se de l’erosió contínua, de la dificultat, del desgast.

– L’era digital en la qual vivim avui ens erosiona més que en altres moments?
– La disgregació no és un fenomen nou. La vida humana està sempre sotmesa a dificultats. Estem afectats per les malalties, per l’envelliment, per la dificultat inherent de trobar el camí propi perquè el sentit de la vida no ens ve donat. Ara bé, també és clar que hi ha factors que ens erosionen avui que són diferents dels que ho feien temps enrere. Avui hi ha motius d’erosió que són nous. I bona part d’aquests estan vinculats a la societat tecnològica i consumista.

Josep Maria Esquirol Foto: Adrià Costa

– Proposa salvar la proximitat de l’entorn familiar i de les amistats. Com encaixa aquesta idea en una societat global, tots connectats a través de Facebook?

– Les paraules proximitat i intimitat les agafo com a sinònims. La idea és que per resistir cert tipus d’intempèrie sovint necessitem aquesta mena de refugis en allò que ens és més proper: l’amistat, la casa, la familiaritat. Tot això ens alimenta, ens protegeix i ens enforteix. La confiança, la calidesa, el que fa que puguem recuperar la força per tornar a sortir, la trobem en la proximitat. En un món que permanentment facilita la interconnexió en tots els nivells, no tinc clar que això sigui sempre possible. Les dimensions de la proximitat t’alimenten a tu. Això no vol dir que l’enfortiment d’aquests llocs no tingui problemes. Vivim en una societat on hi ha massa exposició.

– En quin sentit?

– Hi ha massa llum, paradoxalment massa transparència.

– Hi ha molta corrupció…

– Ja, però no és aquest el tema. Òbviament que es pot fer un elogi a la transparència política. Qui no el faria? Però la clau no està en els mecanismes protocol·laris per assegurar més transparència, sinó en l’honestedat de les persones. Per molts protocols de transparència que hi hagi, sempre seran insuficients. “Feta la llei, feta la trampa”, es diu. La millora de la política depèn directament de la qualitat de les persones.

– Però no podem posar una llei per potenciar l’honestedat, i en canvi en tenim una per a la transparència política

– Efectivament. Aquest torna a ser un altre dels símptomes del problema. L’excés legislatiu, la mania legislativa, no revela la salut sinó la malaltia de la ciutat, de la polis. Poques lleis i bones, això indicaria l’estat de salut. Voldria explicar-me bé: atès que la perfecció no és pas d’aquest món, saludo la preocupació per la transparència política. Segur que ajudarà a fer millor les coses. Simplement voldria indicar que amb això no n’hi ha prou, i que de vegades té un punt de fugida i d’aparador. Com quan no fa gaires anys es va començar a estilar el tema dels codis ètics en les empreses.

– Tot això venia pel tema de la sobreexposició…

– Sí, ho comentava ja Walter Benjamin, el filòsof alemany que va morir a Portbou fugint dels nazis, aviat farà un segle. Observava amb agudesa la proliferació dels edificis de vidre en l’arquitectura moderna. Quina és la diferència entre aquests i una humil casa de camp, amb les seves petites finestres, també de vidre? Que la casa de camp té aura, que ho és gairebé tot. Permet el recer i la intimitat. L’edifici de vidre té un excés de transparència i és inhòspit. A la casa de camp s’hi pot estar, és un espai protegit. Òbviament, ni el recer de la casa de camp té a veure amb la corrupció ni l’exposició de l’edifici de vidre amb la bondat de les persones.

– El simbolisme és molt encertat però continuo pensant en la necessitat de la transparència política.

– Les lleis de transparència pretenen ser una mena de barreres per no deixar que la corrupció o les males intencions s’estenguin fàcilment. Són contencions, que no toquen l’arrel del problema. En aquest sentit, com deia, són oportunes. Tanmateix, repeteixo: s’hauria de mirar que no fossin mers aparadors, ni que no desviessin l’atenció d’allò que és l’essencial.

Josep Maria Esquirol Foto: Adrià Costa

– Vostè fa una crítica al domini de l’actualitat, a voler estar informats al minut…

– Sí. Tots els dominis són perversos; totes les hegemonies empobridores. I una cosa du a l’altra: l’hegemonia du a l’homogeneïtat. Però la vida s’enriqueix per la diferència, per la diversitat. Quan diem: «Aquesta persona només viu per treballar», entenem que no va bé, perquè malgrat el treball és una faceta importantíssima de la vida, no ho és tot. Doncs això mateix es pot dir quan hi ha quelcom que domina en l’àmbit social. I avui el domini de l’actualitat és preocupant.

– Es refereix a la sobreinformació?

– No exactament; tot i que les coses estan relacionades, m’estimo més usar la paraula actualitat. Està per tot arreu, ho acapara tot, ho xucla tot, i ens xucla a tots. Els mitjans estan sempre pendents de l’actualitat, i representa que les persones han d’estar pendents de l’actualitat.

– Ja és aquest el paper dels mitjans, no?

– No hi ha res de pervers en estar pendent de l’actualitat. La perversitat està en què això ho sigui gairebé tot. Res de dolent en l’actualitat, però sí en el seu domini. Domini que s’estén arreu i en tot moment. Hom té la impressió que la vida es redueix a l’actualitat.

– Com passa aquest empobriment?

– Justament perquè es fa creure que l’actualitat és el tot de la vida, es demana, s’exigeix estar pendent i informat de tot allò que va passant. Informació contínua, amb el seu temps també continu, accelerat i fugisser, perquè les coses caduquen molt aviat.

 

– I què hi ha de dolent?

– Doncs que demana una certa actitud, d’estar pendent únicament d’un registre de la vida. Però el que és actual ara, aviat deixarà de ser-ho. Aquest domini de l’actualitat és un domini del consumisme. Consumim la informació de la mateixa manera que altres coses. Consumim actualitat. Sortosament, encara que als marges, hi ha allò que no es redueix a consum: la vida d’estudi, la vida de l’amistat, la vida de la feina manual i artística… També aquí cal dir que el problema no està en el consum, sinó en el consumisme.

– Em matisa les diferències?

– El consum és una activitat en la qual l’objecte amb què et relaciones desapareix. Quan menges una poma, què passa? Que la poma es consumeix, literalment. Hi ha alguna cosa dolenta en això? Cap. Quin és el problema del consumisme? Que ens relacionem amb totes les coses com si fossin pomes. El consumisme consisteix a convertir en objecte de consum allò que no ho hauria de ser. El consumisme és també un domini, i ens ha dut a convertir-ho tot en objecte d’explotació i de consum. Només cal veure com estem deixant el món.

Josep Maria Esquirol. Foto: Adrià Costa

– La quantitat d’informació que tenim avui no necessàriament ens assegura que tinguem més coneixement. Per què?

– Informació és de la família semàntica de formació. Quan parlem de la formació d’una persona entenem que és un procés lent, diacrònic. Amb el tema de la formació toquem el cor de la filosofia, del pensament. Els grecs d’això en deien «tenir cura d’un mateix». I com s’entén això? Esforç i feina de tota una vida. Demana prestar atenció, aprendre a mirar, que és molt més difícil del que sembla. Moltes coses òbvies i absolutament fonamentals passen desapercebudes.

– Podríem dir que la formació és filosofia de vida?

– Una bona part de filòsofs han entès que l’exercici fonamental del fet de pensar és ajudar a formar-se un mateix, a orientar-se en la vida. Una feina laboriosa i pacient. En aquest sentit és ben clar que l’accés fàcil a quantitats ingents d’informació no és garantia, en absolut, de la formació. No dic que hi estigui contraposat, perquè tenir accés a segons quin tipus de contingut pot anar molt bé. Però en general, per la formació, allò que cal són poques coses i bones. Avui tenim moltíssimes coses, però la majoria banals i sobreres.

– Això estaria relacionat amb el que esmenta en el llibre, que vivim a l’era de l’evasió, que el món digital és l’opi del poble?

– La imatge marxista és que de vegades hi ha coses que fan de vehicle de l’evasió. I es referia, per exemple, a la religió, que ens faria no tocar de peus a terra. En el moment actual, què és el que ens evadeix i alhora ens aliena? Doncs quelcom relacionat amb el consumisme i la pantallització. L’alienació és l’evasió que ens fa perdre, que ens allunya del més important. No critico, però, el fet puntual de la distracció. La distracció és un parèntesi necessari. Distreure’s és destensar l’arc de la vida. Cal fer-ho, és saludable. Per això, quan una persona ho està passant malament, els que l’estimen li diuen: «T’has de distreure».

– Aquest és un bon consell?

– Sí, perquè la vida no pot ser una concentració total i permanent; no podem estar fent-nos tothora preguntes metafísiques. El diumenge és el símbol del descans i de la distracció. L’alienació, en canvi, és estar sempre distès, o amb un tipus de tensió que és evasiva. És aleshores quan no es toca de peus a terra.

L’omnipresència del temps

– Abans ha parlat de la formació d’un mateix com un procés lent, una experiència de vida. Però avui escasseja el temps per a la lectura reposada, per a la reflexió, per quedar amb els amics…

– Cal preguntar-nos: com és que a la societat cronomètrica hi ha tanta mancança de temps? Quin tipus de societat accelerada i atapeïda estem articulant? No es pot pensar ràpidament. És una contradicció. Necessites un temps lent, certa calma, serenitat. La manca de temps és un factor disgregador, sense cap mena de dubte, perquè dificulta la formació d’un mateix. L’acceleració i l’atapeïment promou més la banalitat i la debilitat que no pas la fondària i la fortalesa de la persona. Formació de la persona és consistència.

Josep Maria Esquirol Foto: Adrià Costa

– Més densa?

– No. Més consistència de la persona significa menys difuminada, amb més definició, amb més personalitat. I, per això, menys diluïda en el context.

– És menys banal?

– Efectivament, perquè la banalitat dilueix i homogeneïtza. Mentre que la formació defineix la persona. La reflexió ajuda a definir la persona, a donar-li fons. Aquesta és la tesi d’Arendt quan parla de la banalitat del mal. La idea és que la banalitat de les persones i de la societat és facilita enormement la propagació del mal, mentre que la reflexió hi fa front. Però la reflexió demana esforç i temps, com dèiem abans. Igual que no es pot trobar la felicitat en quatre passos –com diuen alguns–, tampoc es pot formar un mateix ràpidament.

– I és optimista?

– Les paraules optimista i pessimista no les utilitzo. Miro de tenir esperança. I penso, també, que el futur no està determinat. No tinc una visió fatalista. La capacitat que tenim per generar i per crear és extraordinària, admirable. Però la força per destruir i per degenerar és igualment inquietant. La vida sempre és difícil, i el paradís no és d’aquest món. Però hi ha molta gent generosa i és aquesta la que dóna esperança, i fa que la comunitat fraterna no sigui una utopia sinó que ja tingui lloc, encara que massa marginalment, avui i sempre. No és impossible anar més enllà d’aquesta marginalitat.

– No?

– No, impossible no ho és. Per què? Perquè ja és real ara. No parlem d’una situació totalment inèdita. Si fos totalment inèdita, no m’interessaria; plantejar-ho seria estèril i frustrant. L’honestedat, la bondat i la fraternitat són experiències personals i polítiques reals.

– També tenim experiències de guerra i de destrucció…

– Sí, efectivament. La història de la humanitat és història de violència i d’injustícia. Però també de germanor i de llibertat. Tota esperança es funda en aquesta darrera realitat. I també en aquesta realitat es funda un tipus d’acció política, que sap que no pot crear una situació idíl·lica, però sí una comunitat on els ideals revolucionaris –igualtat, llibertat i fraternitat- es realitzin, sobretot, gràcies a la força del tercer.

Josep Maria Esquirol Foto: Adrià Costa

 

Anuncis

(Entrevista publicada a NacióDigital el 22 de gener del 2017)

La investigadora Núria Oliver treballa per aconseguir un impacte social positiu de la tecnologia | Adrià Costa

Núria Oliver (Alacant, 1970) és enginyera de Telecomunicacions i acumula una llarga trajectòria com a directora científica en diverses companyies mundials. Doctorada al Massachusetts Institute of Technology (MIT, Boston), el seu currículum acumula més de disset anys d’experiència en intel·ligència artificial, interacció humana amb ordinadors i computació mòbil al mateix MIT i a Microsoft Research.

Va ser la primera directora científica de Telefònica R&D i, des de fa uns mesos, és la cap d’anàlisi de dades a Data-Pop Alliance, una associació sense ànim de lucre que vol aprofitar la revolució del Big Data per aconseguir un impacte social que ajudi en l’àmbit de l’educació i de la salut mundial.

Fa uns dies va passar per l’Escola Elisava per fer una conferència a joves estudiants sobre el potencial dels mòbils i la nostra responsabilitat com a usuaris. 

– Vostè és crítica amb l’ús que fem de la tecnologia i reclama una reflexió col·lectiva al respecte. Tan urgent és?

– S’hauria de parlar més dels canvis que provoca la tecnologia en les nostres vides. És important actualitzar el sistema educatiu, més en sintonia amb la realitat que tenim i la que tindran els nens demà. Falta vocació per a les professions del futur. Sovint es confon fer servir tecnologia amb saber com funciona. Molts pares pensen que el seu fill serà el nou Steve Jobs perquè es passa tot el dia enganxat al mòbil. Però molt pocs saben com programar-lo perquè funcioni diferent de com el fabricant l’ha programat. S’ha d’estudiar, això no s’aprèn per osmosi. I el percentatge d’estudiants dones a les carreres científiques i tecnològiques és molt baix, una llàstima.

– També alerta dels efectes de la “nomofobia”. Quins són?

– La “nomofobia” es defineix com la fòbia a no saber on tens el mòbil, patir per no tenir-lo al teu costat. S’estima que en els països desenvolupats un 80% de la població experimenta aquesta angoixa.

Continua llegint »

(Article publicat a NacióDigital el 14/5/2019)

Les notícies falses són la plaga d’Internet dels darrers anys. Un terme gairebé inclassificable que tothom entén què vol dir però molt pocs saben com eliminar-lo del vocabulari

Mark Zuckerberg. | Jose M. Gutiérrez

A finals de l’any passat, la Unió Europea va crear una comissió d’experts per analitzar els casos de desinformació a la xarxa i redactar un informe que pugui servir de guia. El passat mes d’abril va ser publicat i, entre les primeres recomanacions, aconsellen “tenir un codi de bones pràctiques, el suport d’una xarxa independent de verificació d’informació permanent, diverses mesures per fomentar el periodisme de qualitat i promoure l’alfabetització mediàtica”.Com ja s’ha anunciat prou aquesta setmana, Facebook ha fet el seu aterratge a la Torre Agbar de Barcelona. Allà s’instal·larà a finals de maig un exèrcit de 500 persones que -segons la companyia- “s’encarregaran d’eliminar les fake news”. Com a titular és molt atractiu.

La companyia de Mark Zuckerberg -afectada ara pels escàndols de la vulneració de la privacitat i la venda de dades personals de 87 milions d’usuaris a Cambridge Analytica-, neteja així la seva imatge des de la capital catalana tot impedint que es difonguin notícies falses a través de la seva xarxa social.

Però la realitat, quan es parla amb alguns dels candidats als llocs oferts, és una altra.

“No tot és tan bonic com ho pinten”

L’empresa Competence Call Center (CCC) ja tenia llogats 9.000 m2 en vuit plantes de la Torre Agbar. Ara només li faltava trobar la companyia que els ocuparia. I aquesta ha resultat ser Facebook, per a qui ja gestiona un altre centre de control de continguts a Alemanya.

“Vaig anar a una entrevista per treballar de Community Manager (CM) i no tot és tan bonic com es pinta. Ni com ho han explicat els mitjans de comunicació que han agafat la nota de premsa de l’empresa sense preguntar per les condicions”, em diu decebuda una catalana de 27 anys, periodista especialitzada en entorns digitals i comerç electrònic, que prefereix guardar l’anonimat.

Continua llegint »

(Entrevista publicada en abril de 2018 a NacióDigital)

Glòria Molins parla d’emprenedoria en el terreny digital | Adrià Costa

El 2008, tres joves nord-americans emprenedors- Brian Chesky, Joe Gebbia i Nathan Blecharczyk- van imaginar-se un negoci i el van fer realitat. Des de San Francisco van projectar que tothom pogués compartir casa seva i promocionar un turisme de baix cost amb les comoditats d’una llar. Una dècada més tard, Airbnb és una multinacional que permet llogar habitatge en més de 191 països. Cada nit 2 milions de persones dormen en allotjaments anunciats a la plataforma.

Com tants altres negocis creats a recer d’Internet, la confiança és la peça clau. Pensem en els taxistes d’Uber, en les plataformes de venda de vols d’avions o d’entrades d’espectacles. Cada cop que s’introdueix la numeració de la targeta de crèdit, s’ha de confiar que s’obtindrà el servei sol·licitat. En el cas d’Airbnb, tant el que t’obre la casa (amfitrions) com el que arriba a l’habitatge (turista) han de confiar-hi. I aquest crèdit és valorat, augmentat i apreciat per les recomanacions d’altres que, en el seu dia, també hi van confiar.

Descobriment del més especial

Entrem a la seu que la companyia té a Barcelona. Es troba a la novena planta d’un edifici del centre de la ciutat. Decoració moderna, gent jove amb ordinadors portàtils, diferents sales i ambients, un menjador espaiós, un tirador de cervesa, butaques de colors alegres i un futbolí. Finestral enorme i una àmplia terrassa des de la qual contemplar les teulades del barri del Raval.

Venim a parlar d’emprenedoria amb la Glòria Molins, directora d’expansió d’Experiències d’Airbnb. És diplomada en Turisme, llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques, i ha cursat dos màsters: en Marketing i Gestió de Negocis i en Negocis d’Internet. Durant anys s’ha inspirat en la lògica innovadora de les empreses d’Internet. Avui és una de les poques dones en l’alta direcció d’una companyia, i dirigeix un equip de més d’un centenar de persones, repartits per diferents països.

“A més de llogar un habitatge en una ciutat, pots contactar amb experts que t’ofereixen una experiència única”, explica sobre el servei que dirigeix a nivell mundial. La idea va sorgir de la seva antiga empresa, Trips4Real, que el 2006 la va adquirir Airbnb i es va quedar l’equip que la liderava. “Quan vaig a un lloc nou, el que més m’agrada és que algú em descobreixi aquella part especial de la ciutat, impossible de trobar en una guia”, afegeix.

Continua llegint »

El sentiment dominant

Autor: CANVALCA (WIkimedia)

(Opinió publicada 28/4/18 a NacióDigital)

El periodista Joseph Pulitzer deia que “l’opinió pública” és la suma de conviccions personals, el que senten les masses. El que pensa la majoria. “El govern popular és el que s’expressa en les eleccions i es formula en les lleis”, va deixar escrit en una lliçó magistral de principis de segle XX, amb motiu de la inauguració de la Facultat de Periodisme de la prestigiosa Universitat de Columbia.

Aquesta setmana, l’opinió pública ha esbroncat massivament la decisió dels magistrats que han jutjat els cinc membres de “la Manada”. Els periodistes de nou hem acudit al codi penal per entendre i explicar les diferències dels conceptes esmentats en la sentència. Malauradament, en els darrers mesos, el codi penal s’ha convertit en el nostre diccionari. Considerar els fets del 7 de juliol de 2016, entre “la Manada” i la jove només un “abús sexual” i no “violació” és humiliant, indignant i diu molt poc del sistema judicial que ens hauria d’emparar i protegir. Les mobilitzacions del passat 8 de març -minimitzades per alguns partits polítics en el seu dia- cobren de nou un protagonisme immens amb aquest cas.

Des d’una perspectiva humana no es pot entendre l’escena sense intimidació i violència. Fina Rubio, presidenta de la Fundació Surt -que ajuda a dones supervivents de situacions de violència masclista- ho explica així de clar: “S’utilitza un eufemisme jurídic per condemnar els culpables a la meitat d’anys dels quals es reclamava”. Des de dijous, es denuncia a les xarxes i espais d’opinió el sentit patriarcal que encara avui té la justícia espanyola.
Continua llegint »