Un futur sense història? (1a part)

“Si no en fem alguna cosa, molt em temo que el segle 21 no haurà existit per a les generacions futures”, Vinton Cerf (2015).

La periodista i escriptora nord-americana Doris Kearns va reproduir les converses mantingudes entre el president Lincoln i els seus contrincants a les eleccions presidencials de 1861, en el llibre “Equip de rivals” (2005). Per documentar-se va recórrer a les cartes conservades durant 150 anys, a més d’un centenar de biblioteques dels Estats Units. El guionista Tony Kushner es va basar en l’obra de Kearns per escriure la pel·lícula “Lincoln” (2012) dirigida per Steven Spielberg, i ha estat llibre de capçalera de presidents, com ara Barack Obama.

Imaginem ara per un moment que som al segle 22 i que volem recuperar les converses mantingudes entre diferents líders polítics aquest 2018. “Houston, tenim un problema!”, que diríem parafrasejant la frase que suposadament va pronunciar l’astronauta Jack Swigert durant l’accidentat viatge de l’Apol·lo 13 a la Lluna. Tenim un problema perquè els debats i missatges en aquest inici de segle 21 són efímers.

El llibre de Doris Kearns va servir de guió per al film ‘Lincoln’ d’Steven Spielberg

Les piulades de Twitter que després es reprodueixen per Whatsapp o per correu electrònic desapareixeran en mesos. Amb una mica de sort, si algun mitjà ha capturat el tuit d’un polític i l’ha reproduït en una de les seves notícies, el comentari durarà tant com aquella pàgina a la Web. Podem concedir-li uns deu anys, perquè els dissenys canvien i els navegadors també.

Però cal preservar tot el que produïm? Com i qui fa la tria del contingut que serà d’interès en el pròxim segle?

Tornem al present. Segons Internet Live Statistics, avui publiquem en només un segon 8.146 tuits; pugem 862 fotos a Instagram; realitzem 3.292 trucades d’Skype; 68.729 cerques a Google; mirem 74.997 vídeos de YouTube i enviem 2.717.211 emails. Tot això en només un segon! La majoria d’aquest contingut no s’ha creat des d’un ordinador de sobretaula, ni des d’un portàtil. S’ha creat i es consumeix des d’un telèfon mòbil. Un aparell que desapareixerà en menys de tres anys a conseqüència de l’obsolescència programada o de la dèria personal per posseir l’última innovació del mercat. “El núvol ens salvarà”, diran molts. “Tot es conserva allà”, afegiran convençuts. Sí?, deixeu-me que ho posi en dubte.

El forat fosc digital

Vinton Cerf, un dels pares d’Internet, ja va alertar el 2015 sobre el “Digital Black hole” (Forat negre digital). “Tenim un gran problema i no hi ha cap pista de com solucionar-lo”, va advertir qui és actualment també vicepresident de Google.

“El problema no està a conservar molts bits, sinó en poder interpretar-los. Anem a l’any 3.000. Imaginem que li diem al Google de torn que ens cerqui un arxiu del passat i ens torna un PDF creat en 1997. Amb moltíssima probabilitat, el sistema operatiu del moment no l’interpretarà. Com fer perquè aquest programari funcioni cent anys més tard després de la seva creació? Amb quina maquinària s’aconsegueix això? El mateix passa amb els videojocs”, puntualitza Cerf. “Molts dels que van aparèixer en la dècada dels 90 ja han desaparegut”.

       

 

Fins ara, ens hem ocupat de conservar la història i el suport que servia per llegir-la (pedra, argila, papir o pergamí) en biblioteques, museus i centres culturals. Però en el terreny digital, la qüestió es complica.

Els continguts que avui produïm són, en realitat, bits. Aquests bits es poden interpretar perquè un programari concret els sap llegir (en text, àudio, vídeo, interactiu). I aquest programari funciona perquè un determinat sistema operatiu d’un aparell (ordinador de sobretaula, portàtil, tauleta o mòbil) està adaptat perquè hi funcioni. Però d’aquí a un segle, “qui ens assegura que el contingut que avui generem els més de 4.000 milions de persones connectades a Internet es podrà interpretar?

Read Full Post »

Simona Levi: «Ser un alertador de la corrupció és un accident»

(Entrevista publicada a NacióDigital el 30/10/2015)

L’activista i membre fundadora de Xnet defensa el poder de la ciutadania per avançar cap a una democràcia real | “Internet només podrà ser lliure i oberta si la defensem entre tots”, assegura

Simona Levi, a la Farinera del Clot | Adrià Costa

Simona Levi (Torí, 1966) és activista, artista i defensora dels drets dels ciutadans a Internet. “Sempre ha estat així”, explica al recordar com de petita ja es ficava en lluites diverses al col·legi. És també membre fundadora d’Xnet, una plataforma d’activistes que treballen des del 2008 en la defensa d’una Internet lliure i neutral, noves maneres de participació per arribar a una democràcia en xarxa i per l’accés al coneixement. “Internet és un camp de batalla en si”, reflexiona Levi, al pensar en les lluites de sempre que s’han de continuar però també en els nous reptes que la societat planteja.

– El 2010, vostè lluitava en contra del cànon digital. El 2013, defensava la cultura lliure digital. Què ha passat dins de X-net els darrers dos anys?

– Des del 2010-11 vam començar a treballar com Internet pot ser útil per a les transformacions dels sistemes democràtics. El 2012, vam llançar 15MpaRato. Ens vam endinsar en el món dels sistemes jurídics i en la importància de la tasca ciutadana. En aquell moment, ens vam adonar que les institucions jurídiques no fan la seva tasca si no estàs a sobre. Igual que els governs. Els governs es ficarien a la butxaca tot el que poguessin si ningú els digués res. El sistema jurídic és el mateix, totalment immòbil.

– 15MPaRato és un moviment que sorgeix de X-net arran de les mobilitzacions del 15-M a Barcelona. Com comença tot?

– Xnet és una guerrilla pacífica, una cèl·lula o equip petit que ens coneixem molt bé des de fa anys. Llancem propostes que obrim a més gent i es creen xarxes. El PartitX, és una d’aquestes. 15MPaRato, va sorgir al primer aniversari de les mobilitzacions. Quan es parlava de la crisi i del deute, nosaltres vam decidir actuar i auditar als responsables d’aquesta situació. Les nostres accions sempre les hem mantingut anònimes, perquè en realitat són d’una col·lectivitat. No obstant això, formacions polítiques com Podem ens han obligat a sortir a la llum perquè el primer que passava s’atribuïa que havia investigat el cas Bankia, aprofitant-se del nostre anonimat.

Read Full Post »

Josep M. Esquirol: «Estar sempre pendent de l’actualitat empobreix la vida»

 (Entrevista publicada a NacióDigital el 4 de desembre de 2016)

El filòsof reivindica recuperar les relacions de proximitat, “allò que ens és familiar, que ens proporciona calidesa” per salvar les dificultats de la vida| Esquirol ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional d’Assaig 2016 amb l’última obra “La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de proximitat” | “Per molts protocols de transparència que hi hagi, sempre seran insuficients. Cal potenciar l’honestedat”

Josep Maria Esquirol | Adrià Costa

Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, Barcelona, 1963) és professor de Filosofia a la Universitat de Barcelona des de fa gairebé 30 anys. Autor de diferents obres, entre les quals El respeto o la mirada atenta (2007) i El respirar dels dies (2009). L’any passat va publicar La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de proximitat(Quaderns Crema), amb el qual ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional d’Assaig d’enguany. 

El filòsof reivindica recuperar les relacions de proximitat, “allò que ens és familiar, que ens proporciona calidesa” per salvar les dificultats de la vida. “Per resistir sovint necessitem els refugis d’allò que ens és més proper”. Amb paraules entenedores defensa el pensament en profunditat “per formar-se un mateix”.

Crític amb els dominis i les hegemonies que ens absorbeixen, «que ens alienen», des de l’excés de consum informatiu fins al legislatiu, “que ens duu a una polis malaltissa”. Esquirol proposa fugir de la immediatesa compulsiva i recuperar la calma per arribar a la reflexió. “No es pot pensar acceleradament. Mirar bé és molt més difícil del que sembla”.

– El llibre La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de proximitat té poques pàgines però fa pensar molt. És per això que l’ha llegit tanta gent?

– El llibre ha tingut vida des que va sortir. Els lectors l’han recomanat i aquest ha estat el motor. Els mitjans i els premis han vingut després.

– L’assaig està escrit en un llenguatge molt entenedor, molt pròxim.

– Escric sobre allò que més m’interessa. I resulta que el que m’interessa a mi és el mateix que interessa a la gent. Perquè parlo de les experiències més bàsiques de la vida. L’exercici de pensar és el d’aproximar-se a la base, al sòl. El treball i l’experiència ajuden a anar madurant la comprensió de les coses i la manera de dir-les. Abans ja havia escrit altres llibres d’assaig que havien estat ben rebuts, com El respirar dels dies (2009). Però La resistència íntima ha estat un fenomen absolutament extraordinari.

– La filosofia es pot entendre com l’art de pensar?

– Exacte. La filosofia no és una especialitat acadèmica, ni una ciència entre altres ciències. És allò que fem tots: pensar. Més bé o més malament, però mirem de pensar. Pensem perquè compartim la mateixa situació: som aquí i no sabem quin és el sentit de tot plegat.

Josep Maria Esquirol. Foto: Adrià Costa

– Vostè és professor de Filosofia des de fa gairebé 30 anys. Quin filòsof el va inspirar?

– Donar classes de Filosofia és un privilegi. Pots dedicar temps a llegir el que han dit altres persones abans. I així fas companys de viatge: altres filòsofs que diuen coses que et serveixen i t’ajuden molt. Si hagués de destacar-ne un parell diria: el francès Emmanuel Lévinas, que cito sovint, i Jan Patočka, d’origen txec, que és menys conegut, però que va tenir una vida tan difícil com fecunda.

– Vostè ha escrit diferents treballs sobre tots dos…

– En Patočka havia format part d’un moviment que va sorgir a Praga, a finals dels anys 60, de defensa dels drets humans: Carta 77. Un moviment promogut per un grup d’intel·lectuals, músics, escriptors, filòsofs. Això era realment pensar. Aquell pensament va influir moltíssima gent a Praga i aquesta gent varen protagonitzar –anys després– la transició del règim polític sota l’òrbita comunista, després de la caiguda del mur de Berlín. En aquell moment es va parlar de la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia com el canvi polític més madur. I, en part, fou gràcies a la feina del pensament, que havia influït profundament en les persones, en la seva formació. Una d’elles va ser Vaclav Havel, el primer president escollit democràticament a Txecoslovàquia. La seva formació política era força deutora d’aquest moviment.

Els factors disgregadors que ens alienen

– En el llibre diu: «Existir és, en part, resistir». La resistència la trobem sovint en l’àmbit polític, però també en l’individual. En quin sentit l’enfoca vostè?

– La paraula existència –utilitzada molt per autors del segle XX sota el rètol d’existencialistes– s’ha usat per indicar la nostra forma de ser. I la forma de ser de l’ésser humà és exteriorització, expressió, eixida. Això té moltes modalitats: el parlar, els projectes, el treball, la producció artística. Moltes vegades es caracteritza la vida com un moviment, un camí. Amb resistir –juntament amb existir– s’indica el moviment de recollir-se, protegir-se, emparar-se. I això per resistir els factors disgregadors que són de naturalesa diversa. Viure és protegir-se de l’erosió contínua, de la dificultat, del desgast.

– L’era digital en la qual vivim avui ens erosiona més que en altres moments?
– La disgregació no és un fenomen nou. La vida humana està sempre sotmesa a dificultats. Estem afectats per les malalties, per l’envelliment, per la dificultat inherent de trobar el camí propi perquè el sentit de la vida no ens ve donat. Ara bé, també és clar que hi ha factors que ens erosionen avui que són diferents dels que ho feien temps enrere. Avui hi ha motius d’erosió que són nous. I bona part d’aquests estan vinculats a la societat tecnològica i consumista.

Josep Maria Esquirol Foto: Adrià Costa

Read Full Post »