Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Internet’

L’activista i membre fundadora de Xnet defensa el poder de la ciutadania per avançar cap a una democràcia real | “Internet només podrà ser lliure i oberta si la defensem entre tots”, assegura

Simona Levi, a la Farinera del Clot | Adrià Costa

Simona Levi (Torí, 1966) és activista, artista i defensora dels drets dels ciutadans a Internet. “Sempre ha estat així”, explica al recordar com de petita ja es ficava en lluites diverses al col·legi. És també membre fundadora d’Xnet, una plataforma d’activistes que treballen des del 2008 en la defensa d’una Internet lliure i neutral, noves maneres de participació per arribar a una democràcia en xarxa i per l’accés al coneixement. “Internet és un camp de batalla en si”, reflexiona Levi, al pensar en les lluites de sempre que s’han de continuar però també en els nous reptes que la societat planteja.

– El 2010, vostè lluitava en contra del cànon digital. El 2013, defensava la cultura lliure digital. Què ha passat dins de X-net els darrers dos anys?

– Des del 2010-11 vam començar a treballar com Internet pot ser útil per a les transformacions dels sistemes democràtics. El 2012, vam llançar 15MpaRato. Ens vam endinsar en el món dels sistemes jurídics i en la importància de la tasca ciutadana. En aquell moment, ens vam adonar que les institucions jurídiques no fan la seva tasca si no estàs a sobre. Igual que els governs. Els governs es ficarien a la butxaca tot el que poguessin si ningú els digués res. El sistema jurídic és el mateix, totalment immòbil.
– 15MPaRato és un moviment que sorgeix de X-net arran de les mobilitzacions del 15-M a Barcelona. Com comença tot?
– Xnet és una guerrilla pacífica, una cèl·lula o equip petit que ens coneixem molt bé des de fa anys. Llancem propostes que obrim a més gent i es creen xarxes. El PartitX, és una d’aquestes. 15MPaRato, va sorgir al primer aniversari de les mobilitzacions. Quan es parlava de la crisi i del deute, nosaltres vam decidir actuar i auditar als responsables d’aquesta situació. Les nostres accions sempre les hem mantingut anònimes, perquè en realitat són d’una col·lectivitat. No obstant això, formacions polítiques com Podem ens han obligat a sortir a la llum perquè el primer que passava s’atribuïa que havia investigat el cas Bankia, aprofitant-se del nostre anonimat.
Anuncis

Read Full Post »

El filòsof reivindica recuperar les relacions de proximitat, “allò que ens és familiar, que ens proporciona calidesa” per salvar les dificultats de la vida| Esquirol ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional d’Assaig 2016 amb l’última obra “La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de proximitat” | “Per molts protocols de transparència que hi hagi, sempre seran insuficients. Cal potenciar l’honestedat”

Josep Maria Esquirol | Adrià Costa

Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, Barcelona, 1963) és professor de Filosofia a la Universitat de Barcelona des de fa gairebé 30 anys. Autor de diferents obres, entre les quals El respeto o la mirada atenta (2007) i El respirar dels dies (2009). L’any passat va publicar La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de proximitat(Quaderns Crema), amb el qual ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional d’Assaig d’enguany. 

El filòsof reivindica recuperar les relacions de proximitat, “allò que ens és familiar, que ens proporciona calidesa” per salvar les dificultats de la vida. “Per resistir sovint necessitem els refugis d’allò que ens és més proper”. Amb paraules entenedores defensa el pensament en profunditat “per formar-se un mateix”.

Crític amb els dominis i les hegemonies que ens absorbeixen, «que ens alienen», des de l’excés de consum informatiu fins al legislatiu, “que ens duu a una polis malaltissa”. Esquirol proposa fugir de la immediatesa compulsiva i recuperar la calma per arribar a la reflexió. “No es pot pensar acceleradament. Mirar bé és molt més difícil del que sembla”.

– El llibre La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de proximitat té poques pàgines però fa pensar molt. És per això que l’ha llegit tanta gent?

– El llibre ha tingut vida des que va sortir. Els lectors l’han recomanat i aquest ha estat el motor. Els mitjans i els premis han vingut després.

– L’assaig està escrit en un llenguatge molt entenedor, molt pròxim.

– Escric sobre allò que més m’interessa. I resulta que el que m’interessa a mi és el mateix que interessa a la gent. Perquè parlo de les experiències més bàsiques de la vida. L’exercici de pensar és el d’aproximar-se a la base, al sòl. El treball i l’experiència ajuden a anar madurant la comprensió de les coses i la manera de dir-les. Abans ja havia escrit altres llibres d’assaig que havien estat ben rebuts, com El respirar dels dies (2009). Però La resistència íntima ha estat un fenomen absolutament extraordinari.

– La filosofia es pot entendre com l’art de pensar?

– Exacte. La filosofia no és una especialitat acadèmica, ni una ciència entre altres ciències. És allò que fem tots: pensar. Més bé o més malament, però mirem de pensar. Pensem perquè compartim la mateixa situació: som aquí i no sabem quin és el sentit de tot plegat.

Josep Maria Esquirol. Foto: Adrià Costa

– Vostè és professor de Filosofia des de fa gairebé 30 anys. Quin filòsof el va inspirar?

– Donar classes de Filosofia és un privilegi. Pots dedicar temps a llegir el que han dit altres persones abans. I així fas companys de viatge: altres filòsofs que diuen coses que et serveixen i t’ajuden molt. Si hagués de destacar-ne un parell diria: el francès Emmanuel Lévinas, que cito sovint, i Jan Patočka, d’origen txec, que és menys conegut, però que va tenir una vida tan difícil com fecunda.

– Vostè ha escrit diferents treballs sobre tots dos…

– En Patočka havia format part d’un moviment que va sorgir a Praga, a finals dels anys 60, de defensa dels drets humans: Carta 77. Un moviment promogut per un grup d’intel·lectuals, músics, escriptors, filòsofs. Això era realment pensar. Aquell pensament va influir moltíssima gent a Praga i aquesta gent varen protagonitzar –anys després– la transició del règim polític sota l’òrbita comunista, després de la caiguda del mur de Berlín. En aquell moment es va parlar de la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia com el canvi polític més madur. I, en part, fou gràcies a la feina del pensament, que havia influït profundament en les persones, en la seva formació. Una d’elles va ser Vaclav Havel, el primer president escollit democràticament a Txecoslovàquia. La seva formació política era força deutora d’aquest moviment.

Els factors disgregadors que ens alienen

– En el llibre diu: «Existir és, en part, resistir». La resistència la trobem sovint en l’àmbit polític, però també en l’individual. En quin sentit l’enfoca vostè?

– La paraula existència –utilitzada molt per autors del segle XX sota el rètol d’existencialistes– s’ha usat per indicar la nostra forma de ser. I la forma de ser de l’ésser humà és exteriorització, expressió, eixida. Això té moltes modalitats: el parlar, els projectes, el treball, la producció artística. Moltes vegades es caracteritza la vida com un moviment, un camí. Amb resistir –juntament amb existir– s’indica el moviment de recollir-se, protegir-se, emparar-se. I això per resistir els factors disgregadors que són de naturalesa diversa. Viure és protegir-se de l’erosió contínua, de la dificultat, del desgast.

– L’era digital en la qual vivim avui ens erosiona més que en altres moments?
– La disgregació no és un fenomen nou. La vida humana està sempre sotmesa a dificultats. Estem afectats per les malalties, per l’envelliment, per la dificultat inherent de trobar el camí propi perquè el sentit de la vida no ens ve donat. Ara bé, també és clar que hi ha factors que ens erosionen avui que són diferents dels que ho feien temps enrere. Avui hi ha motius d’erosió que són nous. I bona part d’aquests estan vinculats a la societat tecnològica i consumista.

Josep Maria Esquirol Foto: Adrià Costa

(més…)

Read Full Post »

(Opinió publicada 3/12/16 a NacióDigital)

Quan som petits, confiem en els pares, els germans o en els amics que ens estimen. Se’ns diu que hem de desconfiar dels desconeguts, o d’aquells de qui tenim poques referències sobre el lloc on viuen o a què es dediquen. Hi ha gent que ens inspira confiança i d’altres molt poca. Si ens aprofitem de les relacions de lleialtat amb algú, abusem de la seva confiança.

Hem perdut la confiança en els polítics, en els advocats, en el sistema judicial, en els capellans, en els periodistes i, fins i tot, en els educadors. Com recuperar-la? El nostre president es va sotmetre a una moció de confiança i va demanar al Parlament el vot per continuar amb el procés. “Com menys confiança, més manipulació”, em diu el filòsof Josep M. Esquirol quan l’entrevisto. “Una societat afeblida és susceptible de ser manipulada”.

La tecnologia avui ens fa repensar el valor que concedim a la paraula confiança. És com si la tornés a posar a la balança per calibrar-ne el pes. La setmana passada, la família de la Martina demanava ajuda a través de les xarxes socials. L’adolescent va decidir marxar de casa i se la va localitzar a Sant Sebastià gràcies a l’S.O.S emès per Internet. Fa només uns dies, un pare ha pogut abraçar de nou la seva filla també desapareguda en circumstàncies similars. L’home va enviar una foto de la menor per Facebook i, en minuts, s’obrien els ulls de centenars de persones des de tots els barris de Barcelona i poblacions de Catalunya, disposats a notificar qualsevol pista sobre l’adolescent.

Una societat molt tecnològica apodera la ciutadania però també obre una escletxa per estar molt controlada. El cas Snowden va demostrar la vigilància massiva que feia el govern nord-americà de totes les interaccions a través d’Internet. Avui la confiança està a uns nivells molt baixos, necessitarem uns quants anys per augmentar-los. Però les societats tecnològiques hauran de basar-se tant sí com no en la confiança per avançar.

Si cada dia disseminem més dades personals per tot arreu, només podem confiar que les mans anònimes que les agafin en faran un bon ús. M’explica l’experta nord-americana en Big Data, Susan Etlinger, que malgrat la falta de privacitat, d’ètica, de respecte i de ‘descontrol’ pel control que exerceixen governs i multinacionals sobre les nostres accions digitals, la confiança serà un valor a l’alça. “En societats molt competitives, quan bona part dels guanys depenen dels marges comercials i dels vots, tothom vol mantenir la confiança. Ningú es pot permetre perdre-la”.

Costa molt d’imaginar que les coses canviaran, però confiem-hi.

Read Full Post »

(Entrevista publicada a NacióDigital, l’1/11/2016)

L’arquitecta i sociòloga urbana Susana Finquelievich que els conceptes que fins ara ens han servit per entendre la innovació tecnològica són màrqueting pur. I que bona part del que ens han venut sobre les societats avançades no s’ha complert.

Finquelievich (Buenos Aires, 1947) és un referent internacional en la configuració i disseny de les ciutats futures. Doctora en Ciències Socials per l’École des Hautes Etudes de Paris i investigadora principal del Consell Nacional d’Investigacions Científiques i Tecnològiques (CONICET, Argentina). També és autora de setze llibres, dedicats tots ells a analitzar com les societats accepten i evolucionen amb la tecnologia.

Aquest mes d’octubre ha passat per Barcelona per presentar el seu darrer llibre: I-Polis. Ciutats a l’era d’Internet (Ed. Diseño), un assaig que explora les cares tecnològiques de les ciutats. Passem una bona estona conversant sobre els canvis socials que ens ha portat Internet en les darreres dues dècades. “Hi ha una passió per la innovació però és una refundació contínua. Sempre partim de zero”.

– Al seu llibre I-Polis fa un retrat de les ciutats tecnològiques, des de la més tecnòfoba fins a la més futurista, amb cíborgs i intel·ligència artificial. En què s’ha inspirat per fer aquest retrat?
– Em baso en investigacions anteriors meves, però també en Italo Calvino i el seu llibre de les Ciutats Invisibles. Són ciutats en les quals, d’una manera o altra, tothom hi ha estat. Però sóc crítica amb les etiquetes tecnològiques que hem fet servir al llarg dels anys, perquè el temps demostra que les intencions són unes i la realitat una altra. Les ciutats del coneixement, per exemple, en què han quedat? En res. Estan buides de coneixement. Yachai, a 20 km de l’Equador, n’és un exemple. I altres similars, a l’Índia o als països àrabs també estan buides. Què les diferencia d’un campus universitari?

Susana Finquelievich ha passat per Barcelona per presentar el seu nou llibre. Foto: Adrià Costa

Les ciutats del passat

– Què queda dels cibercafès o dels telecentres tan necessaris fa vint anys, als inicis d’Internet?
– Han desaparegut. Com les cabines telefòniques o les bústies de correus estan desapareixent de l’espai urbà. Els cibercafès s’han reconvertit en locutoris i els telecentres en espais de coworking, on tens connectivitat, seguretat, un cafè a mà, altra gent per discutir idees.

– El 2006, els LivingLabs europeus eren projectes potents promoguts per governs i centres tecnològics. Ja no en parla ningú…
– Encara funcionen però molts no es diuen així. A l’Argentina, en un poblet perdut de Còrdova, la Graciela Cáceres ha animat a tothom a programar software i a fer continguts per a la televisió digital. Ella sola, sense recursos econòmics, bosses de diners de la Unió Europea. Això és innovació. En canvi, quina innovació van produir els LivingLabs amb tots els diners que van rebre? A Finlàndia hi ha projectes interessants, com el cohousing per a les persones de la tercera edat. No estan lligats a innovació tecnològica, sinó al benestar social.
(més…)

Read Full Post »

Diumenge passat, Jorge Fernández Hernández estava més irat del compte. Ben bé no sabia per què però a mitja tarda, va tenir l’impuls d’obrir el Facebook i deixar un missatge poc amistós al president Carles Puigdemont. Li va dir “fill de puta” i el va advertir que li posaria una bomba al cotxe. Com tenim un president tan internauta, abans d’una hora ja li responia a través de Twitter: “Aquest individu covard es permet amenaçar-me. La denúncia hi serà. I espero que la justícia actuï”.

El cas va córrer per Internet com la pólvora, amb tota mena d’especulacions sobre el personatge, que probablement s’amagava sota un pseudònim. Fins que dijous matí, Jorge es va atrevir a donar explicacions a través del programa El món a RAC1. Ell, conductor d’autocar de Salamanca, “no és així”. És, segons el seu relat, una persona coherent. “No tinc antecedents penals. Tot va ser fruit d’un acalorament. Demano disculpes públicament al poble català”. També va confessar el turment pel qual estava passant, ja que des del diumenge desenes de persones l’estaven intimidant a Facebook amb insults i altres improperis.

N’hi ha prou amb una disculpa pública per tancar el cas i oblidar l’incident?Per en Puigdemont sí. Un minut més tard responia, també en format piulada. “En amenaçar vaig dir que era un covard. Avui ha estat valent i ha tingut el coratge de demanar perdó públicament. Li ho agraeixo. Tema tancat”
(més…)

Read Full Post »

Older Posts »