Jordi Pons: «Algú ha d’explicar que no tornarem a tenir un altre Killian Jornet en 50 anys»

(Entrevista publicada a NacióDigital l’1/1/2017)

Jordi Pons, mestre de l’alpinisme català | Adrià Costa

L’alpinisme actual no es pot entendre sense la contribució de pioners com Jordi Pons (Barcelona, 1933). El 1974, va formar part de la primera expedició que va pujar l’Himàlaia, a 8.000 metres d’altitud. “Els catalans vam tenir la sort d’aconseguir fer el cim de l’Anapurna. Això va obrir un abans i un després en la història de l’alpinisme de l’Estat”, explica emocionat.

Pons va descobrir la muntanya l’any 1957, quan va decidir marxar en la seva Vespa fins a Chamonix. Aquell viatge als Alps va canviar el rumb de la seva vida, iniciant una trajectòria alpinística que ara recorda amb entusiasme. Ha escalat les tres parets nord més carismàtiques dels Alps: el Cerví, l’Eiger i les Grandes Jorasses, ascensions on molts havien perdut la vida en els anys seixanta. Superats els sis mil, calia provar els set mil i els vuit mil metres d’altitud.

 Amb 83 anys, Jordi Pons ha recollit les seves memòries en el llibre: Alpinisme sense ficció (Ed. Desnivel). Rep NacióDigital a casa seva i repassem els moments més màgics de les seves expedicions. Abans de marxar, insisteix a ensenyar-nos l’antiga càmera de filmar que l’ha acompanyat en tants cims, i l’ha servit per transmetre la passió per la muntanya. “Avui és una relíquia de museu, però m’agrada conservar-la”.

– 60 anys fent escalada i documentant-la…

– No he estat una excepció en l’alpinisme perquè tothom que puja muntanya conserva records fotogràfics. L’any 1975, vaig entrar en el món del cinema amb el format súper 8. I després vaig passar als 16 mm. Feia pel·lícules d’alpinisme  també a la gent dels pobles on passava. Tinc 22 pel·lícules de temes diversos com els indis quítxues, dels esquimals, dels tibetans o dels xerpes. I documentals com el de la problemàtica del Tibet amb els xinesos que han tingut premis al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, al de Trento, el Festival Internacional du Film Alpin Des Diablerets a Suïssa i m’han encasellat com alpinista filmador.

Jordi Pons, entrevistat per NacióDigital a casa seva. Foto: Adrià Costa

– Abans de filmar, feia fotografies. Des del primer dia va tenir la lucidesa de documentar les expedicions? Si no l’hagués fet, bona part de la història de l’alpinisme català s’hauria perdut…

– Sí, des de sempre. Perquè quan estàs a set mil o vuit mil metres, el més important és fotre el camp i baixar de seguida. No hi pots perdre el temps allà dalt. Un cop a baix, sí que pots gaudir de tot allò que has viscut. I si has gravat imatges, l’èxit és doble perquè pots transmetre a molts les vivències.

“Vam ser els primers a pujar una muntanya de sis mil metres; després una de set mil i una de vuit mil”

– Vostè va ser dels primers a arribar als cims més importants del món. N’era conscient que anava deixant rastre pels que vindrien més tard?

– Vaig començar a pujar muntanyes gastant espardenyes de caçador, aquelles blanques de cànem. Però no tenia ni idea que un dia el Jordi Pons seria, junt amb altres companys, el primer de l’estat espanyol que pujaria una muntanya de sis mil metres; després una de set mil i una de vuit mil. Tot aquest recorregut és la suma de no tenir pressa ni ambició per ser el primer a fer-ho. Però t’hi porta de mica en mica, com en qualsevol activitat esportiva de competició. Un bon dia vaig escalar la primera de les grans parets dels Alps, el Cerví, amb el company Heinz Pokorski. Després se’m va obrir el repte de la paret nord de l’Eiger. Aquí sí que érem conscients, en Josep Manel Anglada i jo, que anàvem a provar una cosa perillosa, sobretot tenint en compte que dos companys aragonesos s’havien deixat la vida. Llavors només em quedava la paret de les Grandes Jorasses.

– La primera vegada que decideix pujar una muntanya va ser el 1957 i va marxar als Alps… en Vespa!

– En aquelles èpoques anàvem en la Vespa a tot arreu. De Barcelona a Montpeller, i d’allà a Chamonix. Anàvem vestits ja d’escaladors, el piolet sortia com una antena, amb el casc, la jaqueta, els pantalons i les botes posades per no carregar equipatge. I anàvem dos en la mateixa moto! Els rics s’havien comprat un Seat 600. Nosaltres no teníem diners i la Vespa ja era un luxe.

Read Full Post »