Tinguem confiança…

(Opinió publicada 3/12/16 a NacióDigital)

Quan som petits, confiem en els pares, els germans o en els amics que ens estimen. Se’ns diu que hem de desconfiar dels desconeguts, o d’aquells de qui tenim poques referències sobre el lloc on viuen o a què es dediquen. Hi ha gent que ens inspira confiança i d’altres molt poca. Si ens aprofitem de les relacions de lleialtat amb algú, abusem de la seva confiança.

Hem perdut la confiança en els polítics, en els advocats, en el sistema judicial, en els capellans, en els periodistes i, fins i tot, en els educadors. Com recuperar-la? El nostre president es va sotmetre a una moció de confiança i va demanar al Parlament el vot per continuar amb el procés. “Com menys confiança, més manipulació”, em diu el filòsof Josep M. Esquirol quan l’entrevisto. “Una societat afeblida és susceptible de ser manipulada”.

La tecnologia avui ens fa repensar el valor que concedim a la paraula confiança. És com si la tornés a posar a la balança per calibrar-ne el pes. La setmana passada, la família de la Martina demanava ajuda a través de les xarxes socials. L’adolescent va decidir marxar de casa i se la va localitzar a Sant Sebastià gràcies a l’S.O.S emès per Internet. Fa només uns dies, un pare ha pogut abraçar de nou la seva filla també desapareguda en circumstàncies similars. L’home va enviar una foto de la menor per Facebook i, en minuts, s’obrien els ulls de centenars de persones des de tots els barris de Barcelona i poblacions de Catalunya, disposats a notificar qualsevol pista sobre l’adolescent.

Una societat molt tecnològica apodera la ciutadania però també obre una escletxa per estar molt controlada. El cas Snowden va demostrar la vigilància massiva que feia el govern nord-americà de totes les interaccions a través d’Internet. Avui la confiança està a uns nivells molt baixos, necessitarem uns quants anys per augmentar-los. Però les societats tecnològiques hauran de basar-se tant sí com no en la confiança per avançar.

Si cada dia disseminem més dades personals per tot arreu, només podem confiar que les mans anònimes que les agafin en faran un bon ús. M’explica l’experta nord-americana en Big Data, Susan Etlinger, que malgrat la falta de privacitat, d’ètica, de respecte i de ‘descontrol’ pel control que exerceixen governs i multinacionals sobre les nostres accions digitals, la confiança serà un valor a l’alça. “En societats molt competitives, quan bona part dels guanys depenen dels marges comercials i dels vots, tothom vol mantenir la confiança. Ningú es pot permetre perdre-la”.

Costa molt d’imaginar que les coses canviaran, però confiem-hi.

Read Full Post »

Entrevista Susana Finquelievich: «Vivim en ciutats repletes de bits invisibles»

(Entrevista publicada a NacióDigital, l’1/11/2016)

L’arquitecta i sociòloga urbana Susana Finquelievich que els conceptes que fins ara ens han servit per entendre la innovació tecnològica són màrqueting pur. I que bona part del que ens han venut sobre les societats avançades no s’ha complert.

Finquelievich (Buenos Aires, 1947) és un referent internacional en la configuració i disseny de les ciutats futures. Doctora en Ciències Socials per l’École des Hautes Etudes de Paris i investigadora principal del Consell Nacional d’Investigacions Científiques i Tecnològiques (CONICET, Argentina). També és autora de setze llibres, dedicats tots ells a analitzar com les societats accepten i evolucionen amb la tecnologia.

Aquest mes d’octubre ha passat per Barcelona per presentar el seu darrer llibre: I-Polis. Ciutats a l’era d’Internet (Ed. Diseño), un assaig que explora les cares tecnològiques de les ciutats. Passem una bona estona conversant sobre els canvis socials que ens ha portat Internet en les darreres dues dècades. “Hi ha una passió per la innovació però és una refundació contínua. Sempre partim de zero”.

– Al seu llibre I-Polis fa un retrat de les ciutats tecnològiques, des de la més tecnòfoba fins a la més futurista, amb cíborgs i intel·ligència artificial. En què s’ha inspirat per fer aquest retrat?
– Em baso en investigacions anteriors meves, però també en Italo Calvino i el seu llibre de les Ciutats Invisibles. Són ciutats en les quals, d’una manera o altra, tothom hi ha estat. Però sóc crítica amb les etiquetes tecnològiques que hem fet servir al llarg dels anys, perquè el temps demostra que les intencions són unes i la realitat una altra. Les ciutats del coneixement, per exemple, en què han quedat? En res. Estan buides de coneixement. Yachai, a 20 km de l’Equador, n’és un exemple. I altres similars, a l’Índia o als països àrabs també estan buides. Què les diferencia d’un campus universitari?

Susana Finquelievich ha passat per Barcelona per presentar el seu nou llibre. Foto: Adrià Costa

Les ciutats del passat

– Què queda dels cibercafès o dels telecentres tan necessaris fa vint anys, als inicis d’Internet?
– Han desaparegut. Com les cabines telefòniques o les bústies de correus estan desapareixent de l’espai urbà. Els cibercafès s’han reconvertit en locutoris i els telecentres en espais de coworking, on tens connectivitat, seguretat, un cafè a mà, altra gent per discutir idees.

– El 2006, els LivingLabs europeus eren projectes potents promoguts per governs i centres tecnològics. Ja no en parla ningú…
– Encara funcionen però molts no es diuen així. A l’Argentina, en un poblet perdut de Còrdova, la Graciela Cáceres ha animat a tothom a programar software i a fer continguts per a la televisió digital. Ella sola, sense recursos econòmics, bosses de diners de la Unió Europea. Això és innovació. En canvi, quina innovació van produir els LivingLabs amb tots els diners que van rebre? A Finlàndia hi ha projectes interessants, com el cohousing per a les persones de la tercera edat. No estan lligats a innovació tecnològica, sinó al benestar social.

Read Full Post »

N’hi ha prou amb una disculpa?

(Article publicat 22/10/16 a NacióDigital)

Diumenge passat, Jorge Fernández Hernández estava més irat del compte. Ben bé no sabia per què però a mitja tarda, va tenir l’impuls d’obrir el Facebook i deixar un missatge poc amistós al president Carles Puigdemont. Li va dir “fill de puta” i el va advertir que li posaria una bomba al cotxe. Com tenim un president tan internauta, abans d’una hora ja li responia a través de Twitter: “Aquest individu covard es permet amenaçar-me. La denúncia hi serà. I espero que la justícia actuï”.

El cas va córrer per Internet com la pólvora, amb tota mena d’especulacions sobre el personatge, que probablement s’amagava sota un pseudònim. Fins que dijous matí, Jorge es va atrevir a donar explicacions a través del programa El món a RAC1. Ell, conductor d’autocar de Salamanca, “no és així”. És, segons el seu relat, una persona coherent. “No tinc antecedents penals. Tot va ser fruit d’un acalorament. Demano disculpes públicament al poble català”. També va confessar el turment pel qual estava passant, ja que des del diumenge desenes de persones l’estaven intimidant a Facebook amb insults i altres improperis.

N’hi ha prou amb una disculpa pública per tancar el cas i oblidar l’incident?Per en Puigdemont sí. Un minut més tard responia, també en format piulada. “En amenaçar vaig dir que era un covard. Avui ha estat valent i ha tingut el coratge de demanar perdó públicament. Li ho agraeixo. Tema tancat”

Read Full Post »