Un futur sense història? (1a part)

“Si no en fem alguna cosa, molt em temo que el segle 21 no haurà existit per a les generacions futures”, Vinton Cerf (2015).

La periodista i escriptora nord-americana Doris Kearns va reproduir les converses mantingudes entre el president Lincoln i els seus contrincants a les eleccions presidencials de 1861, en el llibre “Equip de rivals” (2005). Per documentar-se va recórrer a les cartes conservades durant 150 anys, a més d’un centenar de biblioteques dels Estats Units. El guionista Tony Kushner es va basar en l’obra de Kearns per escriure la pel·lícula “Lincoln” (2012) dirigida per Steven Spielberg, i ha estat llibre de capçalera de presidents, com ara Barack Obama.

Imaginem ara per un moment que som al segle 22 i que volem recuperar les converses mantingudes entre diferents líders polítics aquest 2018. “Houston, tenim un problema!”, que diríem parafrasejant la frase que suposadament va pronunciar l’astronauta Jack Swigert durant l’accidentat viatge de l’Apol·lo 13 a la Lluna. Tenim un problema perquè els debats i missatges en aquest inici de segle 21 són efímers.

El llibre de Doris Kearns va servir de guió per al film ‘Lincoln’ d’Steven Spielberg

Les piulades de Twitter que després es reprodueixen per Whatsapp o per correu electrònic desapareixeran en mesos. Amb una mica de sort, si algun mitjà ha capturat el tuit d’un polític i l’ha reproduït en una de les seves notícies, el comentari durarà tant com aquella pàgina a la Web. Podem concedir-li uns deu anys, perquè els dissenys canvien i els navegadors també.

Però cal preservar tot el que produïm? Com i qui fa la tria del contingut que serà d’interès en el pròxim segle?

Tornem al present. Segons Internet Live Statistics, avui publiquem en només un segon 8.146 tuits; pugem 862 fotos a Instagram; realitzem 3.292 trucades d’Skype; 68.729 cerques a Google; mirem 74.997 vídeos de YouTube i enviem 2.717.211 emails. Tot això en només un segon! La majoria d’aquest contingut no s’ha creat des d’un ordinador de sobretaula, ni des d’un portàtil. S’ha creat i es consumeix des d’un telèfon mòbil. Un aparell que desapareixerà en menys de tres anys a conseqüència de l’obsolescència programada o de la dèria personal per posseir l’última innovació del mercat. “El núvol ens salvarà”, diran molts. “Tot es conserva allà”, afegiran convençuts. Sí?, deixeu-me que ho posi en dubte.

El forat fosc digital

Vinton Cerf, un dels pares d’Internet, ja va alertar el 2015 sobre el “Digital Black hole” (Forat negre digital). “Tenim un gran problema i no hi ha cap pista de com solucionar-lo”, va advertir qui és actualment també vicepresident de Google.

“El problema no està a conservar molts bits, sinó en poder interpretar-los. Anem a l’any 3.000. Imaginem que li diem al Google de torn que ens cerqui un arxiu del passat i ens torna un PDF creat en 1997. Amb moltíssima probabilitat, el sistema operatiu del moment no l’interpretarà. Com fer perquè aquest programari funcioni cent anys més tard després de la seva creació? Amb quina maquinària s’aconsegueix això? El mateix passa amb els videojocs”, puntualitza Cerf. “Molts dels que van aparèixer en la dècada dels 90 ja han desaparegut”.

       

 

Fins ara, ens hem ocupat de conservar la història i el suport que servia per llegir-la (pedra, argila, papir o pergamí) en biblioteques, museus i centres culturals. Però en el terreny digital, la qüestió es complica.

Els continguts que avui produïm són, en realitat, bits. Aquests bits es poden interpretar perquè un programari concret els sap llegir (en text, àudio, vídeo, interactiu). I aquest programari funciona perquè un determinat sistema operatiu d’un aparell (ordinador de sobretaula, portàtil, tauleta o mòbil) està adaptat perquè hi funcioni. Però d’aquí a un segle, “qui ens assegura que el contingut que avui generem els més de 4.000 milions de persones connectades a Internet es podrà interpretar?

Read Full Post »

Ricard Solé: «No som prou conscients del futur que estem creant»

(Entrevista publicada a NacióDigital, el 29/11/15)

Ricard Solé, assessor de «+Humans» | Adrià Costa

Si encara no ha visitat l’exposició +Humans. El futur de la nostra espècie –que des del passat mes d’octubre es mostra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)-, i l’interessa tot el que està relacionat amb la genètica, la robòtica, la intel·ligència artificial, alternatives a la destrucció del planeta, o els mons paral·lels de la realitat virtual, hauria de veure-la. La mostra explora els possibles camins de la nostra espècie a partir de les tecnologies emergents, el context cultural i ètic.

Després de parlar durant una hora amb el físic i biòleg Ricard Solé– assessor de +Humans- queda la sensació que ben bé no sabem quin rumb seguim com espècie. L’investigador ICREA explica que aquest món accelerat ja no té aturador i que per ser realment humans hauríem de solucionar primer els grans problemes globals, com la devastació del planeta o la manca de recursos bàsics per milions de persones.

– S’atreviria a donar-me una definició de què és ser humà en aquest segle XXI?
És una pregunta complicada. Perquè els humans, com a espècie biològica, ens hem apartat de l’evolució. Creem el nostre ambient i el modifiquem a una escala geològica. Ser humà vol dir formar part d’una espècie molt complexa, que controla el planeta i es pregunta sobre el seu propi futur. El que passa és que no sap resoldre massa bé què ha de fer.– Som prou conscients del món en el qual vivim i cap a on anem?  
No ho crec. Els científics ho som prou perquè provoquem els canvis importants: a la biomedicina, la intel·ligència artificial, la robòtica de casa, la realitat virtual però tampoc sabem les implicacions que tindran, que no hem previst i poden originar problemes socials.

Read Full Post »

Memòria Impossible? Arxivar disseny en l’era digital

Al gener vaig tenir l’oportunitat de moderar una taula rodona molt interessant, que es preguntava sobre si s’havia d’arxivar el disseny, el per què i què de tot el procés de creació. L’acte va ser organitzat pel DHUB, el Disseny Hub Barcelona, i van assistir un centenar de persones.

Després d’uns mesos, l’organització ha publicat entre les seves pàgines el vídeo complet de tota la sessió. Crec que el tema és més que important, transcendental.

Arxivar no és simplement emmagatzemar; arxivar requereix pensar, no és una acció immediata. Però realment ho hem de fer? Arxivar, per què? Arxivar, per qui? Hem d’arxivar per fer història, pensant en el futur? O hem de fer-ho pel benefici que podem obtenir en aquest moment? Aquest esforç ens compensa? Som sempre conscients d’estar fent història? Algunes d’aquestes preguntes que van ser fetes a la taula rodola “Memòria Impossible? Arxivar disseny en l’era digital“.

Podeu veure el vídeo des d’aquest enllaç.

Read Full Post »