Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘dades’

(Entrevista publicada el 9/12/15 a NacióDigital)

Joan Soler, president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya | Adrià Costa

El proper 29 de desembre farà un any que es va aprovar la Llei de transparència, accés a la informació i bon govern de Catalunya. Una llei molt més exigent que l’espanyola que es va aprovar en 2013, però per aquest motiu també més difícil de complir. La nostra obliga a les administracions a ser més transparents i facilitar-ne més informació pública als ciutadans. Els ajuntaments catalans l’hauran de començar a aplicar l’1 de gener de 2016.

Amb motiu del Dia Internacional contra la Corrupció –que se celebra aquest dimecres 9 de desembre– parlem de la complexitat de la Llei de transparència amb Joan Soler Jiménez, president de l‘Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya (AAC-GD). Ell considera que més que acabar amb la corrupció, la llei permetrà fer una presa de consciència ciutadana per fiscalitzar a les administracions. Tot i així, és crític amb la manera que es vol aplicar la norma i reivindica el paper dels arxivers en aquest procés de transparència que estem engegant.

– Creu que la Llei de transparència aconseguirà que ens traiem de sobre la xacra de la corrupció?
Penso que és un pas més però no és suficient. La corrupció que vivim és estructural i això no es detecta pas amb els grans casos, sinó en les corrupteles que en moltes administracions i empreses podem veure. La petita corrupció, la dels favors, la de les ajudetes, serà molt difícil de controlar.

– Però alguna cosa s’haurà de fer?
El que ha de permetre aquesta llei és la presa de consciència ciutadana per fiscalitzar les accions de les administracions, des del minut 1, de manera constant i persistent. Si l’administració de torn accepta, generarà una nova confiança. Si s’hi nega, es carregarà d’una imatge negativa. No farem mai tabula rasa, però això ens servirà d’estimulant per estar sempre alerta.

– Quins serien els processos que s’haurien de seguir?
Les administracions haurien de fer un pas endavant i no limitar-se a complir literalment la llei. Han de ser proactives en disposar la seva informació de manera oberta i clara, i promoure formacions cap a la ciutadania, fer molta més pedagogia perquè el ciutadà entengui. Però pensa que venim d’una cultura sense llei de transparència on qualsevol operació per abocar dades es veu amb reticència, perquè el ciutadà sabrà més.

– I el ciutadà, com s’ha de preparar?
El ciutadà no pot delegar cegament el seu vot a uns representants. Haurà de seguir-se organitzant per supervisar la feina que fa el poder públic, sotmetre’l a mesures de control més continuades. Construir un nou espai de confiança demana de l’esforç de tots.

– S’haurà d’implicar en noves qüestions que fins ara no l’havien preocupat…
És clar, ha d’aprendre a preguntar, ha de voler saber i ha de ser informat de tot allò que pot arribar a saber d’una administració. En aquest espai és on reclamem el paper dels arxius. Quin altre servei a les administracions públiques té el coneixement transversal de tota la informació que es pot arribar a produir?

– Què li sembla la Llei de transparència catalana?
Quan es va aprovar, els arxivers vam acabar contents. Probablement és la llei més arxivera de tota Europa. La d’Espanya no parla de gestió documental. Amb la nostra, totes les administracions incloses dins dels arxius de Catalunya, és a dir, la Generalitat, els arxius de les universitats, el Síndic de Greuges, els municipis catalans, etc. tots, tenen l’obligatorietat de classificar qualsevol expedient i d’explicitar la informació que contenen.
(més…)

Anuncis

Read Full Post »

(Opinió publicada a NacióDigital, el 8/11/2015)

«L’error en l’anunci del patrimoni de béns immobles de Lluís Llach és un bon exemple per repensar la manera com estem entrant en la transparència»

El Parlament de Catalunya va publicar dijous passat la declaració de béns dels diputats de la cambra. Ara, qualsevol persona pot consultar a internet les propietats, els diners als comptes corrents, les accions i fons d’inversió, els plans de pensions, els préstecs hipotecaris o els vehicles que té cadascun dels diputats. La Llei de Transparència –que va entrar en vigor l’1 de juliol– obliga les institucions a fer públiques aquestes dades dels càrrecs electes.

Potser perquè fins fa molt poc aquesta informació era reservada, ràpidament tots els mitjans ens vam abocar a traslladar les dades a titulars. Alguns van apressar-se a dir quin era el diputat més ric o el més pobre, tema conflictiu perquè una anàlisi acurada demostrava que no es podien fer aquesta mena de comparatives. A NacióDigital vam tenir un interessant debat al respecte i vam optar únicament per informar del patrimoni d’alguns d’ells, sense entrar en valoracions lucratives. Lluís Llach va resultar ser un dels més assenyalats per la premsa catalana i espanyola perquè segons es va informar dijous al vespre tenia un patrimoni de 9,5 milions d’euros. 

Una consulta al Parlament per saber si tenien en un full de càlcul tota la informació o si podríem accedir a la base de dades per treballar alguna visualització, ens va deixar clar que seria impossible. Davant d’aquesta resposta, el departament tècnic de NacióDigital va aconseguir presentar en una sola pàgina les dades de tots els diputats, estalviant al lector clicar d’una a una les 135 fitxes dels diputats.

Unes hores més tard, el mateix cantautor Lluís Llach va desmentir, a través de Twitter, que ell tingués tal fortuna. Automàticament, les dades van quedar corregides i alguns mitjans van rebaixar la xifra de 9,5 als 1,3 milions d’euros reals de patrimoni que en té.  
(més…)

Read Full Post »

(Article publicat a NacióDigital.cat,  el 13/09/15)
El 1993, el dibuixant de còmic Peter Steiner es va fer mundialment conegut per publicar a la revista The New Yorker una vinyeta que va córrer per Internet fins a la sacietat. Aquesta mostrava un gos, davant d’un ordinador, que li deia a un altre:”A Internet ningú pot saber que ets un gos”. La il·lustració reflectia d’alguna manera la meravellosa sensació dels primers usuaris d’aquella Internet primitiva al poder moure’s per un entorn virtual d’incògnit. Dues dècades més tard… l’acudit ja no té sentit. Ser anònim a Internet és impossible.

La vinyeta m’ha vingut al cap al repassar el cas Ashley Madison (AM) que aquest estiu ens ha tingut ben entretinguts. Al costat de les notícies del procés català hem compartit sobretaula amb les infidelitats de milions de persones que mantenien relacions sexuals amb desconeguts a través d’aquesta web. I ara, fa només dos dies, mentre nosaltres encetàvem la campanya del 27-S i somiàvem amb la celebració de la Diada, un altre grup de hackers va anunciar que té en el seu poder 11 milions de contrasenyes dels infidels. De moment, no pensa fer-les públiques però ha deixat ben explicat els detalls de com aconseguir-les.

Pels que hagin desconnectat del tot durant l’agost i sigui la primera vegada que llegeixen sobre el tema, cal apuntar que tot va començar el 20 de juliol quan el grup de pirates informàtics, Impact Team, va enviar un missatge a la companyia Avi Media Life (propietària de la plataforma d’Ashley Madison), assegurant que havia robat la base de dades dels seus clients. I que la faria pública perquè l’empresa no era legal al prometre que eliminaria els rastres dels seus clients si aquests pagaven una tarifa de 19 dòlars. Impact Team volia demostrar que AM mentia i com a prova tenia un fitxer de gairebé 10 gigabytes a les seves mans.

(més…)

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »