Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Entrevistas’ Category

(Entrevista publicada a NacióDigital l’1/1/2017)

Jordi Pons, mestre de l’alpinisme català | Adrià Costa

L’alpinisme actual no es pot entendre sense la contribució de pioners com Jordi Pons (Barcelona, 1933). El 1974, va formar part de la primera expedició que va pujar l’Himàlaia, a 8.000 metres d’altitud. “Els catalans vam tenir la sort d’aconseguir fer el cim de l’Anapurna. Això va obrir un abans i un després en la història de l’alpinisme de l’Estat”, explica emocionat.

Pons va descobrir la muntanya l’any 1957, quan va decidir marxar en la seva Vespa fins a Chamonix. Aquell viatge als Alps va canviar el rumb de la seva vida, iniciant una trajectòria alpinística que ara recorda amb entusiasme. Ha escalat les tres parets nord més carismàtiques dels Alps: el Cerví, l’Eiger i les Grandes Jorasses, ascensions on molts havien perdut la vida en els anys seixanta. Superats els sis mil, calia provar els set mil i els vuit mil metres d’altitud.

 Amb 83 anys, Jordi Pons ha recollit les seves memòries en el llibre: Alpinisme sense ficció (Ed. Desnivel). Rep NacióDigital a casa seva i repassem els moments més màgics de les seves expedicions. Abans de marxar, insisteix a ensenyar-nos l’antiga càmera de filmar que l’ha acompanyat en tants cims, i l’ha servit per transmetre la passió per la muntanya. “Avui és una relíquia de museu, però m’agrada conservar-la”.

– 60 anys fent escalada i documentant-la…

– No he estat una excepció en l’alpinisme perquè tothom que puja muntanya conserva records fotogràfics. L’any 1975, vaig entrar en el món del cinema amb el format súper 8. I després vaig passar als 16 mm. Feia pel·lícules d’alpinisme  també a la gent dels pobles on passava. Tinc 22 pel·lícules de temes diversos com els indis quítxues, dels esquimals, dels tibetans o dels xerpes. I documentals com el de la problemàtica del Tibet amb els xinesos que han tingut premis al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, al de Trento, el Festival Internacional du Film Alpin Des Diablerets a Suïssa i m’han encasellat com alpinista filmador.

Jordi Pons, entrevistat per NacióDigital a casa seva. Foto: Adrià Costa

– Abans de filmar, feia fotografies. Des del primer dia va tenir la lucidesa de documentar les expedicions? Si no l’hagués fet, bona part de la història de l’alpinisme català s’hauria perdut…

– Sí, des de sempre. Perquè quan estàs a set mil o vuit mil metres, el més important és fotre el camp i baixar de seguida. No hi pots perdre el temps allà dalt. Un cop a baix, sí que pots gaudir de tot allò que has viscut. I si has gravat imatges, l’èxit és doble perquè pots transmetre a molts les vivències.

“Vam ser els primers a pujar una muntanya de sis mil metres; després una de set mil i una de vuit mil”

– Vostè va ser dels primers a arribar als cims més importants del món. N’era conscient que anava deixant rastre pels que vindrien més tard?

– Vaig començar a pujar muntanyes gastant espardenyes de caçador, aquelles blanques de cànem. Però no tenia ni idea que un dia el Jordi Pons seria, junt amb altres companys, el primer de l’estat espanyol que pujaria una muntanya de sis mil metres; després una de set mil i una de vuit mil. Tot aquest recorregut és la suma de no tenir pressa ni ambició per ser el primer a fer-ho. Però t’hi porta de mica en mica, com en qualsevol activitat esportiva de competició. Un bon dia vaig escalar la primera de les grans parets dels Alps, el Cerví, amb el company Heinz Pokorski. Després se’m va obrir el repte de la paret nord de l’Eiger. Aquí sí que érem conscients, en Josep Manel Anglada i jo, que anàvem a provar una cosa perillosa, sobretot tenint en compte que dos companys aragonesos s’havien deixat la vida. Llavors només em quedava la paret de les Grandes Jorasses.

– La primera vegada que decideix pujar una muntanya va ser el 1957 i va marxar als Alps… en Vespa!

– En aquelles èpoques anàvem en la Vespa a tot arreu. De Barcelona a Montpeller, i d’allà a Chamonix. Anàvem vestits ja d’escaladors, el piolet sortia com una antena, amb el casc, la jaqueta, els pantalons i les botes posades per no carregar equipatge. I anàvem dos en la mateixa moto! Els rics s’havien comprat un Seat 600. Nosaltres no teníem diners i la Vespa ja era un luxe.

Read Full Post »

(Entrevista publicada a NacióDigital el 27/11/2016)

Susan Etlinger | Adrià Costa

Susan Etlinger és una de les veus més influents en la indústria del Big Data. És membre de la junta directiva de la Iniciativa Big Boulder, una organització industrial dedicada a promoure l’ús efectiu i ètic de les dades socials. Com a analista investiga diferents estratègies per a l’aprofitament i emmagatzematge de les dades.

Etlinger va ser una ponent principal de l’Smart City Expo, que es va celebrar la setmana passada a Barcelona. Amb ella vam parlar de com els algoritmes de Facebook van afavorir a Donald Trump durant la campanya electoral i de la falta de transparència en la gestió de les dades personals a Internet.

– Què podem entendre per Big Data
– Cap a l’any 2001, el grup Gartner -una companyia d’investigació dels Estats Units– va donar una definició bastant clara. Deia que quan parlem de BigData hem de pensar en les tres ves, és a dir, volum, velocitat i varietat. Pensa en patrons meteorològics, en la borsa o en els historials mèdics d’una població. Però també en formats: vídeo, àudio, GIF, realitat augmentada i realitat virtual, fotografies, text, tot tipus de dades en diferents formats.

– Som a l’era de la informació i el BigData ens promet molts avenços. És tot cert?
Cada cop que sorgeix una nova capacitat tecnològica, la gent es torna boja pensant que el nou invent curarà el càncer, millorarà el sistema polític, ens mantindrà més sans, etc. I uns anys després tothom es queixa perquè no compleix les expectatives inicials. Això passa perquè sempre sobreestimem el que podrem fer en un període curt de temps i subestimem el que farem a llarg termini. La Internet of things(‘objectes connectats entre si’) o els cotxes automàtics generaran moltes dades. Però aquestes són només una eina. El més important és el que es podrà fer amb aquestes dades.

Susan Etlinger. Foto: Adrià Costa

– En una TEDConference vostè va dir: «És la primera vegada en la història que podem processar exabytes de dades molt de pressa, i de prendre males decisions molt de pressa». Com ara quines?
Les dades són un reflex de la realitat. Amb Google pots trobar les tendències del que busca la gent i com ho fa. Pots veure què interessa a la gent de Hillary Clinton i què de Donald Trump. És un mirall de cada cultura i del que la gent està pensant en cada part del món. Si escrius en anglès unprofessional hair, obtens imatges de dones africanes-americanes amb els cabells naturals. Això va sortir publicat fa mesos.

– Per què passa això?
Hi ha un biaix de les cerques, de manera que Google conclou que els cabells de les dones de color no és professional. Òbviament això és ridícul i no és cert. Això és el que en matemàtiques anomenem “el problema de l’ovella negra”.

– De «l’ovella negra»?
Exacte. El cercador recull els biaixos de cada cultura, maneres de parlar, tot el que cerquem està connectat, encara que això no signifiqui exactament cap a on volem anar. En el cas de unprofessional hair és una desviació terrible de la realitat que Google ens la retorna i ens la posa al davant. Tenim el repte de corregir els nostres sistemes perquè no torni a passar.

“Qualsevol pot tenir més repercussió amb notícies falses que un mitjà de comunicació que vigila pel contingut”

– Quins altres riscos del BigData s’han detectat?
– La intel·ligència artificial (IA) està construïda a partir de dades massives. Un dels datasets més utilitzats pels enginyers de programari per preparar algoritmes de cerca recull totes les paraules de 300 milions de notícies aparegudes a Google. Un parell d’investigadors de la Universitat de Boston van aplicar matemàtiques molt sofisticades per extreure analogies. I van concloure que el dataset tenia un desviament sexista.

– Em pot posar exemples d’aquestes analogies sexistes detectades?
Quan mires les dades descobreixes la proximitat de les paraules. Per exemple, «home, programador informàtic», «dona, mestressa de casa», «home, doctor», «dona, infermera». S’estan replicant tots els biaixos en 300 milions de notícies emmagatzemades a Google. Per tant, si entrenes un sistema d’algoritmes a partir d’aquest dataset ho fas amb un biaix sexista i, probablement, també racista o violent. Els investigadors estaven molt sorpresos perquè parlem de periodisme, esperaven que serien més independents, més neutrals.– És un mirall el que publiquem els mitjans en les entranyes de Google…
Exacte. Durant la campanya dels EUA, una de les principals qüestions que s’han tractat han estat els algoritmes de Facebook i com podia afectar el resultat final de les eleccions. I això és perquè aquest algoritme valora molt la connexió, la compartició i el comportament dels usuaris però no en la veracitat de la història. Qualsevol des d’un garatge pot tenir més connexions i repercussió amb frases provocatives i notícies falses que un mitjà de comunicació, que fa contingut de qualitat i que s’ocupa de l’ètica periodística. D’aquesta manera, un grup de teenagers de Macedònia van poder arribar a moltíssima gent a través de Facebook publicant notícies falses que afavorien Trump. I Facebook, que no comprova res, ho va permetre.
(més…)

Read Full Post »

(Entrevista publicada a NacióDigital, l’1/11/2016)

L’arquitecta i sociòloga urbana Susana Finquelievich que els conceptes que fins ara ens han servit per entendre la innovació tecnològica són màrqueting pur. I que bona part del que ens han venut sobre les societats avançades no s’ha complert.

Finquelievich (Buenos Aires, 1947) és un referent internacional en la configuració i disseny de les ciutats futures. Doctora en Ciències Socials per l’École des Hautes Etudes de Paris i investigadora principal del Consell Nacional d’Investigacions Científiques i Tecnològiques (CONICET, Argentina). També és autora de setze llibres, dedicats tots ells a analitzar com les societats accepten i evolucionen amb la tecnologia.

Aquest mes d’octubre ha passat per Barcelona per presentar el seu darrer llibre: I-Polis. Ciutats a l’era d’Internet (Ed. Diseño), un assaig que explora les cares tecnològiques de les ciutats. Passem una bona estona conversant sobre els canvis socials que ens ha portat Internet en les darreres dues dècades. “Hi ha una passió per la innovació però és una refundació contínua. Sempre partim de zero”.

– Al seu llibre I-Polis fa un retrat de les ciutats tecnològiques, des de la més tecnòfoba fins a la més futurista, amb cíborgs i intel·ligència artificial. En què s’ha inspirat per fer aquest retrat?
– Em baso en investigacions anteriors meves, però també en Italo Calvino i el seu llibre de les Ciutats Invisibles. Són ciutats en les quals, d’una manera o altra, tothom hi ha estat. Però sóc crítica amb les etiquetes tecnològiques que hem fet servir al llarg dels anys, perquè el temps demostra que les intencions són unes i la realitat una altra. Les ciutats del coneixement, per exemple, en què han quedat? En res. Estan buides de coneixement. Yachai, a 20 km de l’Equador, n’és un exemple. I altres similars, a l’Índia o als països àrabs també estan buides. Què les diferencia d’un campus universitari?

Susana Finquelievich ha passat per Barcelona per presentar el seu nou llibre. Foto: Adrià Costa

Les ciutats del passat

– Què queda dels cibercafès o dels telecentres tan necessaris fa vint anys, als inicis d’Internet?
– Han desaparegut. Com les cabines telefòniques o les bústies de correus estan desapareixent de l’espai urbà. Els cibercafès s’han reconvertit en locutoris i els telecentres en espais de coworking, on tens connectivitat, seguretat, un cafè a mà, altra gent per discutir idees.

– El 2006, els LivingLabs europeus eren projectes potents promoguts per governs i centres tecnològics. Ja no en parla ningú…
– Encara funcionen però molts no es diuen així. A l’Argentina, en un poblet perdut de Còrdova, la Graciela Cáceres ha animat a tothom a programar software i a fer continguts per a la televisió digital. Ella sola, sense recursos econòmics, bosses de diners de la Unió Europea. Això és innovació. En canvi, quina innovació van produir els LivingLabs amb tots els diners que van rebre? A Finlàndia hi ha projectes interessants, com el cohousing per a les persones de la tercera edat. No estan lligats a innovació tecnològica, sinó al benestar social.
(més…)

Read Full Post »

(Entrevista publicada a NacióDigital, el 13/10/2016)
(Tots els drets reservats)

Francesca Bria | Adrià Costa

 Francesca Bria és, des del passat mes de maig, la comissionada de Tecnologia i Innovació Digital de l’Ajuntament de Barcelona i qui lidera l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI). Abans havia assessorat la Comissió Europea en polítiques d’Internet i liderat projectes tecnològics a la Fundació Nesta, entre ells el D-Cent, basat en l’apoderament ciutadà a partir de plataformes digitals que promouen el coneixement col·lectiu, com el portal Decidim Barcelona.

En aquesta entrevista, la comissionada de Tecnologia repassa l’estratègia que pensa desplegar en els pròxims tres anys. Bria vol implantar la filosofia open (obertura de formats, sistemes de treball) en el treball intern del consistori. Està convençuda que cal anar més enllà del concepte smart city que l’exalcalde Xavier Trias havia implantat, “on es va concedir el poder a unes poques multinacionals sense tenir en compte el talent de les empreses locals”. Els drets digitals, la privacitat i l’ètica en el tractament de les dades públiques dels ciutadans són les principals batalles que pensa liderar.

– La setmana passada van presentar el Pla de Sobirania Tecnològica. En què consisteix?
– Tenim un pla tecnològic i digital molt ambiciós per Barcelona. Posarem la tecnologia en el centre del model urbà amb la intenció de servir als ciutadans i incrementar l’accés a serveis crítics com la salut, habitatge, educació, transport públic i apoderar la ciutat des de les bases. Volem anar més enllà del concepte smart city.

– En quin sentit?
– Creiem que viure en una ciutat intel·ligent significa tenir la sobirania tecnològica de la ciutat, que els sistemes i programaris siguin oberts, aconseguir vies de participació més democràtiques i sostenibles i posar els ciutadans al centre de les polítiques tecnològiques.

– Fins ara no s’havia fet així? Barcelona acull, des de fa sis anys, l‘SmartCity Congress, tot un referent en l’àmbit internacional
– L’anterior govern va desplegar infraestructures tecnològiques i va omplir la ciutat de sensors i gadgets, sense pensar per què ho feien, ni amb quin objectiu. Així no s’apodera la ciutadania, sinó a unes poques multinacionals, externalitzant els serveis. Volem revertir aquest procés i preguntar-nos què pot fer la tecnologia per resoldre els reptes de l’habitatge social, la mobilitat sostenible, la salut o l’educació. No pot ser que l’Institut d’Informàtica de la ciutat intel·ligent més important d’Europa- i una de les més importants del món- no tingui les capacitats ni el coneixement per controlar els sistemes d’informació pública de la ciutat en temps real, ni pugui analitzar les dades que genera per influir en polítiques públiques.

– Vostè és ara la responsable de l’IMI, què pensa fer al respecte?
– D’entrada, no treballar únicament amb unes poques multinacionals tecnològiques. Fins ara s’ha posat molta atenció en projectar la marca smart cityexternament i veure quins negocis se’n podien derivar d’aquests acords. Paradoxalment, s’ha invertit molt poc en millorar internament l’ús de la tecnologia. Canviarem radicalment aquest procés.

– El Pla de Sobirania Tecnològica compta amb un finançament de 75 milions d’euros. Pot concretar més a on anirà a parar la inversió?
– D’una banda, destinarem 65 milions d’euros a ser més transparents, més àgils, amb bons serveis digitals. Volem construir solucions col·laboratives amb tots els actius de la ciutat. La inversió es farà en tres anys (del 2017-20) i servirà per fomentar els formats oberts, que l‘open data sigui més accessible als ciutadans, per construir una infraestructura de dades distribuïda i que el coneixement no quedi en mans d’uns pocs proveïdors. Posarem clàusules per la compra pública en estàndards ètics i donarem oportunitats a pimes locals, catalanes, que són molt innovadores i amb molt de talent. Per això destinarem 10 milions d’euros més. Aquest pressupost també servirà per crear un sistema d’informació pública, que anirà més enllà de la tecnologia, però ens ajudarà a detectar i resoldre problemàtiques de la ciutat com ara saber quants pisos buits tenim, com reutilitzar-los per lloguer social i quines polítiques socials aplicar-hi.
(més…)

Read Full Post »

Jordi Graells, director d’Atenció Ciutadana de la Generalitat. | Adrià Costa.

En els darrers anys tothom ha incorporat les xarxes socials a les seves vides d’una manera natural, fent-ne un ús intensiu a través del telèfon mòbil. En aquest escenari, les administracions públiques intenten seguir de prop aquest flux comunicatiu i establir ponts amb la ciutadania a través dels mateixos canals.

Jordi Graells (Sabadell, 1959) promou dins de les administracions públiques noves maneres d’organitzar i gestionar la informació de servei a partir de les eines digitals. Sempre amatent al potencial comunicatiu de les xarxes socials, ha anat revolucionant els departaments pels quals ha passat en els darrers anys.

Les dades obertes, els serveis mòbils, l’avanç cap a un model de ‘govern obert’ o una bona gestió del coneixement són prioritats en el seu discurs. Des del passat mes de febrer, Jordi Graells és el director general d’Atenció Ciutadana de la Generalitat de Catalunya, dins del Departament de la Presidència.

Potser ens passa per alt la tasca d’aquesta unitat directiva, però d’ell depèn que els catalans estiguem ben assabentats de les accions, alertes, emergències, calendaris i informació general d’un munt de serveis públics que necessitem cada dia. En aquesta conversa amb NacióDigital, Graells explica que “la tecnologia, ben gestionada, és la clau per transformar la societat digitalment. L’ecosistema futur, el del jovent d’ara, serà absolutament digital”.

Jordi Graells. Foto: Adrià Costa.

– Vostè sempre parla de “cocreació” amb el ciutadà. Com es pot fer aquesta sinergia des d’una administració?

– A Atenció Ciutadana hi tenim un rol rellevant. A través del web, de xarxes socials, amb la tramitació en línia, la bústia de contactes, els butlletins electrònics i la resta de canals digitals ens donen una capacitat enorme per ser a prop del ciutadà. En una empresa privada, el departament d’Atenció al Client és el que més es cuida perquè disposa de la informació que indica el que espera el client. En el nostre cas, és el ciutadà.

– A través de les xarxes saben el que vol el ciutadà?

– Podem tenir les bases per aproximar-nos a saber-ho. Tenim molt clars els temes sobre els quals ens pregunten més. No només sobre els que tenen més interès. Però també el que no estem fent bé. Força vegades la informació ciutadana pot servir per preveure situacions i col·laborar per solucionar-les.

– Com ara quines?

– Determinats comportaments en temes de mobilitat o d’emergències. I també podríem saber quins són els temes més comentats entre la població. Com quan hi va haver els focs de l’Empordà del 2012. En casos com aquest es pot accedir a la informació a xarxes, seguir les etiquetes (o hashtags) i fer una anàlisi estadística. Hi ha organismes que ja estan treballant en aquest sentit i nosaltres els donem suport.

– L’administració catalana es relaciona amb la ciutadania a través de Twitter, Facebook, YouTube, Slideshare, Telegram i Flickr. De quina manera es gestionen tots els canals?

– Tenim uns 2,5 milions de persones seguint-nos en el conjunt de perfils. Només a Twitter, tenim ja 175 perfils i unes 50 pàgines de Facebook. Al web tenim 8 milions de visites i 18 milions de pàgines visitades a l’any. I a Telegram ja comptabilitzem 1.700 consultes d’uns 900 usuaris diferents en el perfil d’atenció 012 i uns 1.800 seguidors del canal d’informació que acabem d’obrir. La relació tant a Facebook com a Twitter és bidireccional. La gestió de tots aquests perfils està descentralitzada però sempre s’atenen les consultes que ens fan els ciutadans.

– Aquesta comunicació també serveix per alertar la població en casos d’emergència?

– Sí, l’aplicació mòbil Gencat disposa d’uns avisos push als quals et pots subscriure perquè l’administració t’alerti de qualsevol situació d’emergència de Protecció Civil en aquell territori. Per exemple, si visc a Tarragona i al costat tinc la petroquímica, he de poder demanar a l’administració que m’avisi si hi ha una emergència. O si visc al Vallès Oriental i cada dia vaig a treballar al Barcelonès, puc subscriure’m a la informació de dos àmbits territorials alhora. En el perfil de Twitter d’Emergències, s’informa de manera proactiva de qualsevol situació de perill. Des d’aquest compte també es gestionen tots els plans d’alerta sismològica o fuita química.

Read Full Post »

Toni Castejón, secretari del Sindicat de Mossos d’Esquadra | Europa Press

El Secretari General del sindicat de Mossos d’Esquadra, Toni Castejón, ha explicat aNacióDigital els motius pels quals sospiten que van patir un atac informàtic dimecres passat. L’assalt va abocar a Internet un fitxer que contenia les dades personals de 5.500 policies catalans afiliats a aquesta organització. Actualment, la policia catalana compta amb cinc sindicats: la Trisindical (una coalició de SME, SPC-ME i CAT-ME), a més de SAP-UGT i USPAC.

Quan se li pregunta a Toni Castejón per què ha estat l’SME atacat i no qualsevol dels altres sindicats, respon que abans d’aquest atac ja n’havien rebut altres menors, a més d’insults i amenaces per Twitter i altres xarxes. “Tenim clar que haver defensat contundentment les actuacions policials de companys, molt criticades per part de diferents sectors antisistema, ha fet que avui lamentem que les dades personals de milers de companys s’hagin fet públiques per Internet. Nosaltres hem estat molt mediàtics en casos com el del Raval; en operatius de brigada mòbil, com el cas Quintana; o amb el desallotjament de la Plaça Catalunya. I això no ha agradat”.

La possible autoria

Sobre les informacions publicades aquests dies en els mitjans de comunicació, desvetllant la possible identitat de l’autor de l’atac, Castejón prefereix no manifestar-se. “Esperem la resposta oficial de la Unitat Central de Delictes Informàtics dels Mossos d’Esquadra, que estan fent un treball increïble des del primer moment”.

(més…)

Read Full Post »

640_1460137272_Joan_Llinares_Barcelona_foto_Adria_Costa_2016-010

Joan Llinares, gerent de recursos de l’Ajuntament de Barcelona Foto: Adrià Costa

(Entrevista publicada 14/4/16 a NacióDigital)

Joan Llinares (Alzira, 1953) és el gerent de recursos de l’Ajuntament de Barcelona. Conegut per ser un gestor honest i meticulós, dels que no s’arronsen davant casos de corrupció, té des del juliol passat l’encàrrec de treballar per la màxima transparència al consistori barceloní, una institució que mou a 12 mil treballadors i un pressupost anual de 2.500 milions d’euros.

Llinares va destapar el desfalc del cas Palau i també va aclarir les irregularitats de l’exdirectora de l’Institut Valencià de les Arts (IVAM). La conversa se centra en dos conceptes antagònics: corrupció i transparència. Segons aquest advocat, arribarà el dia que “viurem en una societat moderna i transparent, on els ciutadans tinguin plena confiança en el seu poder polític”.

– El Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ) acaba de destapar amb els “papers de Panamà” nombrosos casos de corrupció. Fins a quan sentirem parlar de corrupció?
– Anem a l’origen dels paradisos fiscals… Existeixen perquè els mateixos estats ho permeten. I per què? Perquè els beneficiaris són les grans corporacions empresarials financeres barrejades amb els polítics. El govern mundial està en els paradisos fiscals.

– Per tant, no hi ha cap solució?
– Sí, sí que n’hi ha. La d’un acord internacional, començant perquè cada país castigui de manera contundent aquestes conductes que utilitzen les plataformes obscures per eludir la contribució. Els bilions de dòlars i euros que es queden allà és riquesa morta. La sostraus del tràfic econòmic que proporciona feina, manté serveis, genera impostos, etc. Trenques l’equilibri que una economia ben gestionada necessita. Les fortunes amagades als paradisos fiscals són béns morts. Jo poso com a exemple el que va ser el gran poder de l’església al segle XIX. En aquell moment, el patrimoni eren terres mortes. Amb els paradisos fiscals caldria fer una desamortització a escala mundial.

– Sembla utòpic que es pugui arribar a un acord mundial
– Cada cop hi ha més sensibilitat social. El fet que el primer ministre d’Islàndia hagi dimitit, els problemes de govern que pot tenir ara el primer ministre britànic, David Cameron, les investigacions que s’obriran derivades dels “Papers de Panamà” seran per la pressió de la gent que cada cop és menys conformista i més crítica.

(més…)

Read Full Post »

Older Posts »