Catalanofòbia, Niça i Erdogan

(Article publicat 17/7/16 a NacióDigital)

Internet no deixa de sorprendre’ns. Si el 1995, just quan va aparèixer a bona part d’Europa, ningú no sabia exactament per a què podia servir l’invent, dues dècades més tard encara descobrim –a vegades, amb certa sorpresa– les mil aplicacions que ens ofereix. Lluny queda aquell 1998, quan es va aprofitar la xarxa per publicar l’Informe Starr, que havia de relatar en més de 500 folis totes les converses dels testimonis del cas Clinton-Lewinsky. Cap altre mitjà es podia permetre llavors recopilar tan ingent material, només Internet, que comptava amb un emmagatzematge infinit.

Des de llavors, l’espai digital ja no es considera únicament un lloc on vomitar rumors i passatemps inútils, com va ser titllat nombroses vegades a les darreries del segle XX. Internet –a més de ser el mercat global- és la confluència de mobilitzacions ciutadanes, àgora per defensar la llibertat d’expressió, altaveu denunciador d’injustícies i el principal vehicle per reivindicar drets conquerits.

Què tenen en comú els mots ‘catalanofòbia’, ‘Niça’ i ‘Erdogan’ a part d’haver coincidit en la mateixa setmana? La repercussió que han tingut els fets a les xarxes socials, que ja és com dir a la vida real. Si fa només uns dies Internet bullia perquè el cantant Quimi Portet havia denunciat un cambrer de Baleària per no atendre’l en català; dilluns, ens indignaven perquè una mare demanava ajuda a un socorrista per la picada d’una medusa al seu fill. Segons la versió de la dona, el treballador s’havia negat perquè “no li semblava bé que s’hagués dirigit a ella en català”.

La força que tenen aquests missatges és demolidora. La reacció multiplicadaexponencialment, dimensionada, va provocar que el socorrista rebés amenaces i que, de manera indiscutible, estigui marcat professionalment. La resposta irada i massiva de milers de persones davant d’un cas de discriminació lingüística ha animat moltes altres a denunciar aquests tipus de situació. Però en la majoria dels casos no hi ha reflexió al darrere, no hi ha temps per verificar si les coses “són com es diuen que són”.

La mort de les 84 víctimes de Niça no tenen cap mena de lògica, almenys en el nostre món.Tot va passar a mitjanit. L’endemà, la premsa de paper va ser incapaç d’oferir el relat per la falta de temps. Internet, les ràdios, les televisions ocupen el lloc hegemònic de la informació. El context arriba, en paper, 24 hores més tard quan ja s’han trobat les respostes. Els experts en el món àrab esgrimeixen arguments per trobar explicacions al que és del tot irracional. Un camió, a 80 kms/h, amb tota la voluntat d’atropellar el màxim de persones possibles concentrades en una celebració festiva, fent ziga-zagues per ser encara més mortal. Internet ens mostra també el costat més fosc de la vida, el terror en directe. França ha sofert, des de gener del 2015, una desena d’atemptats terroristes. Ens acostumarem a aquesta mena d’atacs? Els viurem amb indiferència, com les guerres -petites o grans– que es lidien diàriament?

Els mòbils vomiten vídeos a través de Periscope perquè algú, des de casa acompanyi en el patiment aquells que van tenir la poca fortuna de triar el mateix lloc i hora que un membre d’Estat Islàmic. Els ciutadans reaccionen de seguida, i a través de les etiquetes de Twitter#Niceportesouvertes i #RecherchesNice aixopluguen la gent atemorida i busquen familiars desapareguts. En la histèria del moment, es troben els pares d’un nen de mesos gràcies a les fotografies publicades en un post de Facebook.

I l’últim capítol de la setmana: Erdogan salva el cop d’estat al seu país a través d’unavideoconferència. Quan els militars ja envaïen els carrers de la capital, el president va trobar la fórmula: una periodista de la cadena de televisió CNN Turk, en directe, va rebre la trucada delmàxim dirigent i, per Facetime, l’univers digital va escoltar les paraules del líder: “Superarem aquest cop. Jo continuo sent el líder del país i el cap de l’exèrcit. Sortiu als carrers a defensar la democràcia”. L’estratègia va funcionar.

S’havia anunciat el tall de les comunicacions i la impossibilitat de connectar-se per Internet amb la resta del món, però una aplicació de mòbil va mobilitzar un poble sumit en el caos i la confusió. Més etiquetes de Twitter, Periscope, connexions en directe, vídeos de ciutadans que publicaven en Facebook, tots els detalls a l’abast d’un clic. Des del web FlightRadar es va seguir el moment que l’avió del president aterrava a l’aeroport. Tots els vols havien quedat cancel·lats hores abans. Els aeroports estaven plens de turistes demanant explicacions. A quarts de dues de la matinada, només podia volar l’espai aeri turc un avió: el del president. I tots, des de casa, vam poder viure l’aterratge.