(Article publicat 8/5/16 a NacióDigital)
Abans que vostè acabi de llegir aquest article, el món digital s’hauràtransformat. No perquè hagi de passar res significant, sinó perquè la interacció de milions d’usuaris la modifiquen permanentment. En un minut a Internet es generen més de 4 milions de cerques a Google, s’escriuen 347.000 tuits, es comparteixen més de 3 milions d’actualitzacions a Facebook, i es descarreguen 194.000 aplicacions mòbils. 60 segons a la xarxa és un tsunami interactiu, res pot aturar aquesta sobreproducció de continguts.
Ens enterrem en la mateixa hiperactivitat digital. Som, com ja va pronosticar el prospectivista Alvin Tofler, “prosumidors” (productors i consumidors) d’informació. Assumim dos rols en una mateixa identitat. 10 anys enrere, sense xarxes socials, tot transcorria en una única direcció. Ens limitàvem a rebre les notícies dels mitjans i els comunicats de les institucions, les fonts oficials. Què són avui les “fonts oficials”?
Una dècada més tard estem immersos en la doble funció de produir i consumir, i aquest protagonisme ens aclapara, ens satura, ens desborda. Vivim envoltats de dades massives (o Big Data com es coneix en anglès), perquè a cada cerca, a cada Like de Facebook o descàrrega d’aplicació mòbil deixem un reguitzell de pistes molt valuoses. Segons el darrer informe: “La Societat de la Informació a Espanya-2015” –elaborat per la Fundació Telefònica– un 43% dels internautes reclamen productes que aportin dades útils. Com tot passa tan acceleradament en aquest món virtual, aviat començarem a reclamar Smart Data. I això què és? “Els nous negocis digitals” –destaca l’informe- “exigiran dissenyar aplicacions per predir comportaments o situacions a partir de l’anàlisi del Big Data“.
L’estudi també observa un canvi d’hàbits: els internautes d’ara preferim experimentar abans que tenir propietats: la música, el programari, les pel·lícules, els àlbums de fotografies, els jocs, etc. Tot és on line, res no és físic. No emmagatzem a casa, no ocupem espai. Descarreguem unes 30 aplicacions de mòbil de mitjana per persona i confiem a aquest aparell tot el que necessitem per funcionar. També volem tenir l’opció de bloquejar una publicitat que sigui intrusiva i que una aplicació ens avisi quan ens estan rastrejant les dades.
El sociòleg Manuel Castells diu en el seu darrer llibre: De la crisi econòmica a la crisi política, que ja no podem separar entre el virtual i el real, perquè vivim en una perpètua cultura de la virtualitat. I que la privacitat ha desaparegut a Internet, perquè els governs espien als seus ciutadans– legal o il·legalment– i s’espien entre sí. D’altra banda, les empreses s’apropien de les dades dels seus clients (que en certa manera també és un espionatge) i penetren a les xarxes d’informació confidencial. On és el límit? Qui controla a qui?
Deixa un comentari