Estem preparats per ser més que sàpiens?

(Opinió publicada a NacióDigital, l’1/11/15)

La primera vegada que vaig veure un cas pràctic de “cyborg” va ser quan el periodista científic Luís Ángel Fernández Hermana va entrevistar a l’artista Stelarc per la revista en.red.dando. Era el 1997, i aquest xipriota s’acabava d’enfundar un tercer braç electrònic que podia ser mogut a través d’Internet. També tenia micromàquines inserides en l’estómac que responien amb llums i sons quan algú a distància, des d’Internet, interactuava amb ell. Stelarc considera que la tecnologia obre la possibilitat de redefinir les funcions del cos, amb la idea de poder prescindir d’ell algun dia.

Deu anys més tard vaig tenir una interessant conversa amb l’antropòleg Eudald Carbonell.  Acabava de publicar el llibre: “El naixement d’una nova consciència’, on alertava de la desaparició de la meitat de la humanitat, per la nostra estupidesa de destrossar el planeta, i de la creació d’una nova espècie.“L’homo sapiens donarà pas a l’homo ‘ex novo’. Crearem robots tecnobiològics als quals cedirem les categories humanes més sòlides com la solidaritat, la perseverança, la intel·ligència, la territorialitat i l’organització horitzontal”. En escoltar-lo em semblava ciència ficció. 

Fa uns dies vaig visitar l’exposició + Humans. El futur de la nostra espècie del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), que posa al visitant un mirall per destacar com els humans amb la tecnologia ens hem saltat tots els límits. Un passeig per la mostra et deixa en estat de xoc al comprovar de quina manera hem transgredit totes les barreres: la biotecnologia, la robòtica, la intel·ligència artificial ens traslladen a mons excepcionalment explorats fins ara però que es poden convertir en realitat demà. Com serà la humanitat d’aquí a cent anys?

L’acceleració del moment, la hiperconnectivitat en qualsevol lloc del planeta, la simultaneïtat de canals informatius, a on ens porten? Com seria la nostra vida si poguéssim viure fins als 150 anys? Si uns robots bressolessin el llit del nostre infant, nosaltres ens podríem ocupar d’altres tasques més productives. Si poséssim el nostre cervell en una Internet única, tots seríem més intel·ligents? Si en lloc de veure la televisió en arribar a casa tinguéssim una vida paral·lela connectant-nos a través d’un dispositiu de realitat virtual, seríem més feliços? Què tal si creéssim espècies animals extingides en les darreres dècades? És acceptable fer experiments genètics en éssers vius? És ètic clonar ovelles? I humans? 

El que mostra +Humans posa la pell de gallina però no és ciència ficció, és realitat. Passejant per l’exposició vaig assabentar-me que Stelarc es va fer créixer una orella en un laboratori, la va dotar d’un micròfon bluetooth, i se la va implantar a l’avantbraç esquerre amb la intenció que les seves converses poguessin seguir-se per Internet. Que ja existeix un casc desaccelerador de la realitat que permet percebre el món a càmera lenta (ideal pels que pateixen estrès professional). I que hi ha un dispositiu que et clava una agulla al braç cada cop que mor un soldat en una de les guerres del planeta. Una pantalla mostra el nom del militar, la seva categoria, el lloc i la causa de la mort. I ha límits? Els volem posar?

Potser, com diu Yuval Noah Harari al seu llibre Sàpiens, el futur és una incògnita. “El nou estadi de la història no només inclourà transformacions tecnològiques i organitzatives sinó també transformacions de la consciència i de la identitat humana. I aquestes poden posar en dubte el concepte humà”. Potser és hora de plantejar-nos, abans que sigui massa tard, si estem arribant al final de la història del sàpiens. En aquest cas, en què ens volem convertir?