Leo el post de @ampique, ‘Portadas que son veganzas‘ en Paper Papers y me hace recordar cómo ha cambiado, en tan sólo unos años, la sensibilidad de los medios al presentar la violencia.
En el 2004, con la Guerra de Irak en pleno apogeo, circularon por Internet vídeos grabados por terroristas islamistas, cuyas imágenes mostraban decapitaciones de soldados norteamericanos.
En aquel entonces, los diarios se hacían eco de la existencia de estos vídeos, explicando su contenido y recogían los díalogos de las víctimas antes de ser asesinadas. Pero tan sólo ofrecían fotos borrosas que intuían la escena del crimen, ni siquiera aportaban los enlaces a las imágenes originales.
Escribí un artículo titulado: “Cuando Internet es la primera fuente de información“, para la revista Capçalera. Y consulté a los jefes de Internacional de los diarios de El País, El Periódico de Catalunya, Avui y La Vanguardia el por qué ni siquiera ponían el enlace al vídeo original, dejando al lector que fuera él quien decidiese si lo veía o no. Sus respuestas (resumidas) fueron:
“Nos vemos obligados a informar de lo que está ocurriendo porque es de nivel público, pero no queremos participar en alimentar la morbosidad”, Carles Esteban, de La Vanguardia.
“Poniendo la dirección de Internet sólo alimentaríamos la morbosidad de unos cuantos a ver imágenes espantosas y sangrantes, sin aportar nada a la noticia”, Carlos Enrique Bayo, El Periódico de Catalunya.
“No publicaremos una dirección de Internet que lleva a un vídeo morboso. Se explican los diálogos del vídeo porque consideramos que informa. Lo que tampoco podemos hacer es edulcorar la información“, Berna González, El País.
“Citar la fuente y dar la dirección exacta puede ser interpretado como una publicidad encubierta de una página web. Y el lector es suficientemente inteligente y tiene muchos buscadores para encontrar por sí sólo la página que mencionamos”, David Caminada, Avui.
Aquello fue en el 2004.
¿Qué ha pasado con los medios en este tiempo?
¿Por qué ahora sí tenemos imágenes violentas de la muerte de Gaddafi en portada?
¿Y por qué ahora sí que nos han colado los vídeos por las webs y las televisiones?
¿Alguien tiene las respuestas?
Molt bona reflexió Karma, just ahir em preguntava el mateix a la meva aportació a un debat de l’assignatura Dret de la informació de la UOC.
Calia debatre al voltant d’aquest article:
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Temas/corazon/prensa/seria/elpepiopi/20111009elpepiopi_5/Tes
I aquesta va ser la meva aportació:
Com bé sabem i hem estudiat, la llibertat d’expressió és un dret fonamental i universal. Són els mitjans de comunicació els que treballen contínuament sobre aquest subjecte abocats a respectar un marc jurídic i legislatiu amb uns límits sobint poc exactes i de lliure interpretació. Al mateix temps, la línia de treball que aquests mitjans han seguit al llarg dels anys els ha permès patentar un tractament de la informació reconegut pels seus consumidors. L’editorial del diari El País o les explicacions del defensor del lector, no deixen de confirmar, més que un canvi de tendència, una nova distribució de l’ordre de continguts en l’escena periodística tan a nivell nacional com internacional. Partint de que Telecinco és el dimoni, tot mitjà que treballa des del suposat rigor, s’endurà una bona cremada si fa quelcom que pugui recordar a “Sálvame”. Penso que el text que el consultor proposa a debatre, dóna una prova prou evident d’aquest context.
En democràcia la pluralitat de continguts i opinions hauria d’estar garantida, en aquest sentit El País fa un pas endavant per assegurar que la seva versió impresa tingui sortida cap a un públic més general. D’altra banda, seria un tant il·lús obviar la conjuntura econòmica actual en la que possiblement trobarem resposta a aquest canvi de direcció que aquest diari ha decidit prendre. Sens ser una qüestió gens fàcil a tractar, l’equip directiu de El País ha vist clar que com bé va dir al seu dia Raúl Catro, “O rectificamos o nos hundimos”. I és que així ho han fet ja moltes publicacions que reaccionat a una demanda més popular, han sabut abordar la transició cap a continguts diversos sense haver de justificar-se. Però d’aquí a perdre el nord encara hi ha un llarg camí que els diaris de referència haurien de saber traçar. És doncs, aquest el repte per les edicions privades: trobar l’equilibri entre qualitat i quantitat sense veure com els anunciants desapareixen de les seves pàgines o els lectors dels quiosc. Tanmateix aquesta no representa una tasca fàcil al costat de taurons com l’esmentada Telecinoco, Hola… que no dubten a emplenar de merda tot el seu contingut. L’últim exemple el trobem la darrera setmana quan a la web de l’esmentada cadena es va publicar la següent pregunta: “¿Preferirías un hijo negro, homosexual o catalán?” Amb un repertori així possiblement el senyor Monegal no trobarà el moment de jubilar-se. Exemples com aquest ens fan veure com ràpidament passem del dret a la informació al no hi ha dret.
Tanmateix caldria apuntar que aquest no és exactament un joc de bons ni dolents, sembla que el linxament de líders polítics s’ha convertit darrerament en quelcom de domini públic que cal mostrar. En aquest sentit, no són pocs els mitjans, jo diria tots, que s’han llançat a publicar vídeos i fotos de la caça i mort del ex-dictador Muamar el Gadafi. M’agradaria saber quin codi ètic recull aquesta pràctica, pot ser al llibre d’estil de Jorge Javier Vázquez trobaríem alguna ressenya. Tot sigui per la llibertat d’expressió.
Hola Marcel, gràcies per la teva aportació.
No obstant, malgrat els nostres comentaris, molt em temo que els mitjans no valoraran l’opinió generalitzada que repudia la violència en les portades i continuarà perseguint les xifres de les audiències.
És el moment, doncs, de crear nous mitjans que respectin els valors principals de la professió periodística.
Salutacions