No vull ser periodista…

Això no ho dic jo, és un clam generalitzat de la professió .

Som varis els que ens queixem sobre questions d’ètica i veracitat de la informació als mitjans i de que els temes ‘que toquen’ no es discuteixen, per no perdre el temps, per no anar a la contra del jefe o per no ficar-te en assumptes que no et pertoquen.

Qui lo sais? El cert és que en els digitals sempre que hi ha un dubte es remet a la font del mitjà tradicional de la qual beu (sigui premsa, televisió, ràdio o agència d’informació).

Mantenir diàleg amb els lectors crítics?

Però més enllà de les  queixes, m’agradaria destacar el tarannà d’en Janquim (que des de fa mesos treballa amb mi,  sempre inquiet i autocrític)  i la seva responsabilitat envers la informació que ell escriu. Aquest dimarts, 9 de febrer, va publicar una notícia relacionada amb els comentaris difosos a Twitter sobre l’activista Ariadna Jové, després d’haver estat detinguda a la ciutat cisjordana de Ramala.

Segons deia en l’entradeta: “La detenció i posada en llibertat de l’activista Ariadna Jové ha suscitat un incident en el ciberactivisme polític català, que ha anat agafant una certa dimensió les últimes vint-i-quatre hores i que fa poca estona ha acabat als Jutjats de Barcelona, amb una denúncia que un militant de Convergència Democràtica ha interposat contra el director de l’Agència Catalana de Notícies, Saül Gordillo, i contra el representant del mitjà digital Directe.cat, Joan Puig, exdiputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats“.

Janquim va fer un resum dels fets que havien passat durant les darreres hores a través de Twitter, va estar removent blogs i contactes i finalment va escriure un article-opinió sobre com s’havien viscuts els fets que esmenta. M’ho va deixar llegir abans de publicar-lo i també a l’editor en cap i al director del 3cat24. “Aquesta ciberpolèmica posa en relleu un assumpte inherent a les xarxes socials, on tothom emet missatges sense aturar-se sempre a pensar en el fet que tot el que es posa a internet sol tenir molta facilitat de circulació i es manté en algun lloc per sempre “, conclou en Janquim al seu article.

I després d’això podria haver marxat a casa tan tranquil i haver passat de les conseqüències de les seves paraules, però no ho va fer. Segons constaten els comentaris de la notícia, a la 01:05 de la matinada del dimecres, estava responent als lectors -que després d’haver llegit el seu article- li criticaven haver emès la seva opinió, quan se suposava que havia d’informar només. I com a Janquim, intervé en la part de comentaris i afegeix: “El text no pretén defensar ni atacar ningú (una altra cosa és que no s’hagi aconseguit perquè és un assumpte complicat o per la meva imperícia) i si ho ha semblat em disculpo tot seguit (…)“.

Dit això, encara es va passar una llarga estona donant explicacions en el seu blog. Aquest diàleg espontani que manté amb els lectors hauria de ser una responsabilitat obligada de tot periodista digital, però no ho és. Ni tan sols és asumida a les redaccions i sovint el comentari que no agrada, s’oculta o es passa d’ell, es deixa sense respondre. La tan ‘esmentada i requerida participació‘ en els mitjans digitals-pensada com canal de comunicació entre el lector i el periodista- és una entelèquia.

Però això… això és una altra història que potser algun dia m’animi a explicar.