Feeds:
Entrades
Comentaris

Enviaments etiquetats ‘Capçalera’

*** Aquest article va ser publicat a la revista Capçalera, del Col.legi de Periodistes de Catalunya, al juliol de 2008.***
(PART 1)

Les primeres portades dels diaris nacionals van fer la seva aparició a Internet fa 15 anys. L’Avui, La Vanguardia, El Pais, El Mundo, El Periódico de Catalunya, l’ABC, etc. mostraven les seves notícies en formats digitals rígids, amb poc disseny i cap contacte directe amb el seu lector. Però ja estaven a la xarxa! Cinc anys més tard, en 1998, Internet vivia un dels seus millors moments econòmics i els mitjans estaven prou consolidats com per desaparèixer. Les empreses periodístiques es plantejaven seriosament el que significava oferir informació gratuïta i buscaven fòrmules màgiques per rendibilitzar dues redaccions (la del paper i la digital). D’altra banda, s’enfrontaven a una creativitat ciutadana incipient, que amb les rudimentàries eines de l’època, estava plantejant nous reptes a la professió. Tothom podia crear el seu mitjà i informar.

1998 va ser també l’any que es va celebrar a Barcelona el ‘I Congrés Internacional de la Publicació Electrònica’ (I CIPE) , una important cita per a la professió on es van debatre tots aquests canvis.El neguit era latent. Luis Ángel Fernández Hermana, el director del I CIPE, assenyalava llavors els següents interrogants: “‘Hem arribat al final de l’era dels diaris de paper? Quines implicacions tenen pel periodisme l’aparició de milers de publicacions electròniques fetes per individus, organitzacions, centres educatius, empreses i governs?”.

Què ha passat en el terreny informatiu a la Xarxa en una dècada? Fa 10 anys, no havia blogs (diaris personals), ni YouTube (servidors de vídeos), ni Myspace (comunitats virtuals), ni Facebook (xarxes socials). Existien totes aquestes aplicacions però en un format més rígid i poc usable. Llavors tampoc es parlava de termes com ‘Periodisme ciutadà’, ni ‘Web 2.0’ i ningú imaginava que els mitjans regalarien espais en les seves portades digitals per albergar els relats dels lectors en diferents formats. La següent evolució ha començat farà uns dos anys: el ciutadà no només pot comentar i opinar (en notícies, fòrums, enquestes, blogs) sinó que també ha d’informar convertir-se en ‘periodista ciutadà’.
Quins nous plantejaments presenta aquesta evolució tecnològica per a la professió?. Aquest article recull l’opinió de directors de mitjans digitals que opinen sobre aquest ‘boom’ d’informació ciutadana i els nous formats periodístics que ens trobarem molt aviat.

Web 2.0 + ‘Periodisme ciutadà’: la fòrmula màgica
Eines de creació, edició, publicació i disseminació de la informació com els blogs, RSS, Flickr, YouTube, Del.icio.us, Twitter, Technoratti o Meneame ja són familiars per a la majoria de persones que es mouen diariament per la Xarxa. En aquests anys, s’han convertit gràcies a la Web 2.0 en emissors i receptors actius que no només creen els seus propis espais d’opinió sinó que també esperen trobar-los en mitjans digitals. Tothom té oportunitat d’informar, d’aportar detalls d’un succés, de denunciar i de reflexionar públicament des de les notícies, fòrums, enquestes, blogs, amb l’enviament del seu relat. D’on surt tanta creativitat?

Els desenvolupament de nous softwares avançats de fácil ús ha permès que qualsevol persona sigui un creatiu de continguts en potència, sense límits en el format (text, àudio o vídeo) i que pugui distribuir-los lliurament per tota la Xarxa en segons. El terme Web 2.0 va ser acunyat per l’empresari Tim O’Reilly, en 2004. “Les regles del joc han canviat: tothom s’informa i comparteix informació de manera diferent . La Web 2.0 treu partit de la intel.ligència col.lectiva, de l’activitat de l’usuari per construir sistemes informatius millors”, explicava feia uns anys per la revista Ifra.

D’altra banda, els periodistes Chris Willis i Shayne Bowman van escriure al 2003, l’informe ‘We Media’ on fan un anàlisi de l’estat dels mitjans i de com els lectors han anat agafant parcel.les de la parrilla informativa a Internet amb nous mitjans creats a la seva mida. Dos anys més tard, el periodista Dan Gillmor es va convertir en un dels principals defensors del concepte ‘Periodisme ciutadà’ quan després de treballar en els principals diaris nordamericans va deixar-ho tot per dedicar-se a promocionar projectes que donessin la veu als ciutadans a través de la Xarxa. El seu llibre: “We the media. Grassroots Journalism by the People, for the People”, és ja un referent i la seva mítica frase: ‘Els meus lectors saben més que jo’ ha donat la volta al món. Després de tota aquesta teoria, en quin moment ens trobem ara?

Els mitjans, en un intent desesperat d’escoltar a les seves audiències- i, per tant, d’atraure-les perquè els reportin visites que després es convertiran en reclam publicitari- estan dedicant esforços, recursos i un espai cada cop més gran al què ha de dir el ‘seu lector o usuari’. Les fòrmules per combinar tots els elements interactius actuals són ben diverses però totes passen per invertir-hi el treball de més periodistes dedicats al contacte directe amb el ciutadà.

(Continua en PART 2 i llegir  ‘Les seccions dels lectors’; ‘Opinió a canvi de pàgines vistes’; ‘Tot s’hi val en la participació?’; ‘‘Periodisme ciutadà’, una etiqueta més a la professió?’

Llegeix el fil sencer »