Yoani Sánchez: "Cap govern té dret a endarrerir un país per controlar la informació"

La bloguera cubana Yoani Sánchez acaba de publicar el llibre “WordPress. Un blog per parlar al món” (Ed. Anaya).

En quant ho vaig saber, vaig demanar a l’editorial la manera de contactar-la per parlar en directe sobre la seva tasca professional a la Xarxa i publicar una entrevista al 3cat24.

Fa anys que Yoani Sánchez no pot sortir del seu país. El blog que va crear el 2007, “Generación Y”,incomoda el govern per les seves cròniques de la realitat cubana. Té la casa vigilada i les trucades telefòniques controlades. Ser el seu amic a l’”Illa dels desconnectats”, com ella l’anomena, pot ser un problema.

Malgrat tot, no calla i explica sense embuts el que passa als carrers. A Twitter la segueixen més de 130.000 persones i els seus textos al blog acumulen milers de comentaris.

En només tres anys també ha recopilat premis internacionals de periodisme i reconeixement per la seva tasca.

Vaig pensar que l’entrevista la podriem fer per videotrucada a través d’Skype, però a ella li resultava molt complicat. Després vam pensar en el correu electrònic, però se’ls mira una vegada a la setmana o cada deu dies. Per tant, si volia fer-la en directe, amb possibilitat de contrarrèplica, només ens quedava el telèfon.

Havíem quedat un dia a les 09:00 de Cuba (15:00, Barcelona). L’havia de trucar al seu mòbil. Però estava “apagat o fora de cobertura”. Jo estava a Catalunya Ràdio, a un estudi, amb un tècnic disposat a donar-li al botó de gravació en quant la seva veu ens arribés des de l’altra extrem de l’Atlàntic. Però no havia manera. Confeso que, en més d’una ocasió vaig pensar: “Paciència, intentes comunicar-te amb Cuba. No és fàcil!”, com diuen per allà amb accent llatí.

Finalment, vaig aconseguir el número d’un telèfon fixe, algú es va posar i em va redirigir a un altre telèfon mòbil. Vaig perseguir la pista i, per fi, vaig sentir una veu amb accent cubà que cridava: “Yoaniiiii, ¿¿estás allí? ¡Que preguntan por ti desde Barcelona!”. “Síii, dile que ahora voy”.

I vaig sentir les passes de la Yoani apropant-se al telèfon.

Us deixo amb l’entrevista.

————————————————————————————————————————

Des del teu punt de vista, com està la situació polític i social a Cuba?
Actualment, vivim en un punt interessant on les expectatives de canvi estan sent frustrades per la lentitud en que el govern de Raül Castro està implementant les flexibilitzacions necessàries. D’altra banda, hi ha un envelliment de la classe política al poder, un èxode de la gent més jove i una crisi material i econòmica tan prolongada que moltes persones decideixen traslladar-se fora del país. Si hagués de definir la situació amb una frase diria: els cubans tenim falta d’expectatives, no sabem què passarà demà o passat demà.

Llibertat i internet a Cuba són sinònims perillosos?
Sí. Fa molts anys que els cubans ens hem acostumat a dir la paraula ‘llibertat’ en veu baixa. Una llibertat enyorada i postergada, que no tenim. I  el govern ha volgut exemplificar que internet és una entrada al país d’opinions i anàlisis sobre la nostra realitat nacional que poden desestabilitzar la ideologia imperant. De manera que la Xarxa s’ha convertit en un enemic temible.

Al teu blog Generación Y critica al govern cubà. A què t’exposes personalment?
Vull puntualitzar que no em defineixo com una dissident o una opositora del govern. Sóc una cronista de la realitat i a Cuba la realitat és una negació constant del discurs oficial. Clar que m’exposo per narrar el que veig i visc a un alt preu personal i social. No puc sortir del país,  estic condemnada a la immovilitat tot i que cap Tribunal Penal ho hagi decidit. Sóc víctima freqüentment d’assetjaments i amenaces, la meva casa està vigilada, la meva família i els amics són intimidats i la línia telefònica intervinguda. Malauradament, m’he acostumat a sortir al carrer amb aquestes ombres que em persegueixen per tot arreu però em sento totalment responsable del que escric i no deixo que res de tot això em converteixi en una víctima. Tracto de no neurotitzar-me i seguir endavant amb un component una mica lúdic i també amb un somriure.

Has obtingut nombrosos premis i mèrits internacionals. Amb els pocs recursos que hi ha a l’illa, com ho fas per connectar-te?
Visc en un dels països amb menys connectivitat a internet. Només el 2,9% té la possibilitat de connectar-se esporàdica i accidentadament a la Xarxa. De manera que per connectar-me he d’apel.lar a l’enginy i creativitat innat en tots els cubans. En el meu cas, no tinc un accés domèstic perquè aquest és un privilegi pels alts funcionaris i persones de confiança. Jo depenc de les connexions a Internet dels hotels, on una hora d’accés és un terç del salari mensual. He d’estalviar el temps i els kilobytes, em connecto una vegada a la setmana o cada deu dies.  En una verdadera carrera contrarellotge tracto de mantenir viu i actualitzat el blog Generación Y.

Has dit que vas a ‘cegues’ per internet, en el sentit que moltes vegades no veus en directe el que surt publicat en el teu blog. Però el tens traduït a 20 llengües, inclosa la catalana
El meu gran capital són  els amics i col.laboradors que tinc per tot el món. Comentaristes que es van apropar al principi, al meu blog, i hem configurat una xarxa de gent que m’ajuda. Quan el govern de Raül Castro va bloquejar l’accés a Generación Y, en març del 2008, va ser gràcies a ells que vaig continuar. Escric els meus textos des de casa, els envio per correu i són aquestes mans amigues les que fan que vegi la llum al ciberespai.

Malgrat tots els inconvenients també tuitejas..
Twitter ha estat la gran revelació dels dos darrers anys a Cuba. Al principi, no sabia molt bé per a què em serviria aquesta eina. Fins que vaig descobrir un camí rudimentari que gairebé no es fa servir, però molt útil a Cuba, que és la possibilitat de publicar per SMS. I així emeto petits textos, en 140 caràcters, a cegues perquè no puc veure el que escriu la resta dels meus seguidors, ni respondre missatges privats. Pels cubans el Twitter ens permet enviar un SOS amb una immediatesa i efectivitat que es veu en els més de 138 mil seguidors que tinc ara al meu compte, i en l’incendi que provoquen cadascuna de les notícies que publiquem.

Parla’m d’altres bloguers cubans, hi ha molta gent a l’illa que escapa de la censura i es connecta?
Afortunadament són tants els espais que setmanalment surten a la xarxa que no ho tinc ben comptabilitzat. Crec que ara devem ser uns 200 que fem servir el blog com una eina d’expressió cívica. No formem part d’un partit només ens uneix el desig de parlar. No hi ha un líder ni cap organització vertical. Som com un virus i són tantes les ganes de no callar que crec que molt aviat el ‘la grip bloguera’ va arribar a tots els cubans.

Razones Ciudadanas 5 from Yoani Sanchez on Vimeo.

I quan un dels teus textos només arriba als 500 comentaris, en comptes dels 2.000 habituals, t’amoïna?
La zona de comentaris s’ha convertit en una plaça pública especialment entre cubans que viuen a d’altres parts del món. Però també entre les brigades de respostes cibernètiques que el govern cubà fa servir perquè es fiquin a les webs i blogs. I és molt interessant perquè s’està deixant un debat que algun dia hauríem de tenir a la vida real. Més que comentar els meus textos la gent es troba per parlar, com ho fan en un bar o una cantina, amb unes ganes tremendes d’interactuar i intercanviar criteris de la realitat nacional.

Això en un país que té molt poca connexió a internet…
Malgrat del complicat que és connectar-se a la web els meus compatriotes s’estan assabentat del què publiquem. Com? A través de còpies que es fan en CD, a través d’un amic que aconsegueix connectar-se i carrega la pàgina en una memòria que després la distribueix. Per cada persona que es connecta, s’estan assabentat fins a 50 o 100 del que es diu.

Com són aquestes brigades cibernètiques que esmentes?
Els cubans hem vist als nostres carrers els mítings de repudi, que són actes d’odi contra tot el que pensa diferent. El ciberespai no està exempt d’això: les brigades de resposta cibernètica en substitució de les brigades de resposta ràpida que hi ha a la realitat. I es dediquen a insultar, a penjar-nos els epítets més terribles que et puguis imaginar, a col·lapsar els nostres espais amb frases de violència verbal, a anar a fòrums internacionals per desequilibrar la verdadera opinió que hi ha d’aquesta illa, a desprestigiar a veus emergents de la societat civil que tenen un criteri diferent al govern.

Com els identifiqueu?
Se’ls identifica per les estratègies, pels horaris en que ho fan, de 8 del matí a 16.30de la tarda, que és l’horari de treball. No és un deliri de les nostres ments, ni una paranoia. He parlat amb joves estudiants de la Universitat de Ciències Informàtiques que se’ls exigeix afil.liar-se als blogs afins al govern, augmentar la presència del discurs oficial de la web i denigrar en els pitjors termes qualsevol al.lusió a la blogosfera alternativa.

I quin és el debat que es troba als comentaris?
Aquí hi ha de tot, a la manera cubana. Des d’arguments boníssims, molt respectuosos però també insults que et pots trobar en qualsevol carrer de l’illa. Però els cubans estem començant el llarg camí de començar a debatre. Pensa que hem estat molts anys silenciats, amb una propaganda oficial que convertia a tothom en revolucionari o contrarevolucionari, aliè o partidari de la cultura, etc. Són discursos molt enfrontats i ara aquests odis i controvèrsies afloren. Però no m’espanta.

Has dit que no pots jugar amb la immediatesa sinó amb la reflexió per falta de recursos. És potser un privilegi en temps de tanta velocitat…
Els bloguers alternatius cubans hem hagut de compensar la falta d’una connexió constant amb la qualitat dels nostres textos. Jo escric petites vinyetes de la realitat. A vegades passen dies entre el fet i que jo puc explicar-ho a internet. No obstant, en els darrers anys, gràcies a aquest petit ocellet blau i de l’sms, ja podem arribar a la ‘zona noticiosa’, és a dir, del que està passant ara mateix. Procuro mesclar bé les eines i deixo el blog per la reflexió més pausada, en primera persona, mentre que el Twitter és l’emergència.

Com et va sorgir la idea d’escriure un llibre-manual per publicar un blog?
M’ha estat tan complicat, en aquests quatre anys, sortejar els obstacles, aprendre, tenir accés a bibliografia actualitzada sobre el tema que he volgut aplanar el camí als que vulguin seguir els meus passos. El llibre no és només tècnic sinó que també té molts consells estilístics i sobre què fer amb els comentaris, els trolls i altres criatures del ciberespai. I, al final, de cada capítol he afegit reflexions personals sobre com una diminuta ciutadana, a l’estil de Robison Crusoe, abandonada a la seva illa, va fer servir l’ampolla llançada al mar per deixar un missatge. Però m’interessa molt la pedagogia i ensenyar, crec en el coneixement com un codi obert al qual tots han de tenir accés a ell.

Com t’imagines la vida sense Internet?
Me la puc imaginar perquè és pràcticament la meva vida actual. Però jo tinc molts desitjos de sentir-me com una persona del segle 21. I internet està entre les característiques i eines que tenim els ciutadans del segle nou. Però no es pot edulcorar el què és. Es pot fer servir per la denúncia cívica i per la propaganda de pornografia infantil. Depèn de cadascú si converteix la xarxa en un element de barbàrie o en un element de modernitat.

T’agradaria deixar algun altre missatge a la xarxa?
Gràcies a les tecnologies de la informació, crec que l’aldea global ho és encara més. M’agradaria deixar la convicció de que els cubans volem formar part d’aquesta aldea global, convulsa per moments, contradictòria i injusta també en moments. Però volem formar part d’ella. I això passa obligatòriament per que ens connectem al món. Cap govern té dret d’endarrerir dècades a un país per controlar la informació i les notícies que entrin en ell. Per tant, depenem de la pressió i de l’esforç de com alcin la veu els internautes de tot el món perquè nosaltres no continuem més vivint en aquesta illa dels desconnectats.

About these ads